La resposta és sí! La proposta de Miquel Gallardo (i en el seu moment, fa gairebé 15 anys, quan es va crear l’espectacle, Olivier Benoit) esmicola la història del pare egoista, garrepa i infeliç que va escriure el geni francès de la comèdia. I no el fa més contemporani, cosa que podria fer poc creïble la situació d’uns fills que han d’obeir-lo pel que fa a les seves expectatives sentimentals. El recrea amb uns titelles que són aixetes, i fa que tota l’ambició per acumular riqueses del personatge original es converteixin en set d’una aigua que acumula a desgrat de tots els que l’envolten. Això de per si, ja genera tot un joc i tota una ironia que encanta als espectadors, per cert, de totes les edats.

Perfectament complementat per un altre Miquel, Nevado, de la cia Ne me titere pas, Gallardo fa valer no només els anys de rodatge de l’espectacle, especialment a França (on tan bé coneixen el text, potser el més celebrat i popular de Monsieur Poquelin), on poden gaudir de moltes bromes que, per jocs de doble significat en la llengua original i falta de familiaritat amb el text, no podem gaudir aquí. Com deia, no només per la sorprenent concepció de l’espectacle i del seu intens i llarg rodatge, sinó per la capacitat de Miquel Gallardo de dotar a cada moment de l’espectacle que fa d’una veritat i una frescor úniques, podent fer bromes en directe de les coses que van passant a manipuladors i personatges.

De l’argument, poca cosa més a dir del que aquí s’explica sinó que per força s’ha simplificat, oferint-nos la possibilitat de contemplar (a través de la translació al món de les aixetes i l’aigua) d’una veritable ‘deconstrucció’ del sentit de l’obra, deixant només els moments i els personatges essencials.

Per això em sembla tan i tan adient perquè un públic jove tingui un primer contacte amb el teatre d’un dels més grans creadors teatrals de tots els temps. Sense dubte una obra que crearà aficionats al teatre entre els alumnes de Secundària.

En resum, un s’ho passa tan bé per la qualitat de la història original, com per la original versió que veu a l’escenari, que com la primera ironitza sobre parts fosques de la naturalesa humana, i fa un cant sincer a la puresa dels sentiments de la joventut, l’amor i la honestedat en les conductes desproveïdes d’artifici.