L’última versió catalana de l’obra «L’avar», de Molière, es va representar —si no se me n’escapa de la memòria alguna altra— a l’Amfiteatre de Montjuïc, dins el Festival Grec del 1996. El va protagonitzar l’actor Lluís Soler (Harpagon), guardonat com a intèrpret per la crítica d’aquella temporada pel seu paper, i ja en va fer la traducció Sergi Belbel, que també la va dirigir, sota la producció de Focus. (…)

I és d’allí que parteix ara la versió que ha revisat Sergi Belbel, i que dirigeix Josep Maria Mestres, amb un llenguatge posat més al dia —han passat vint anys decisius per a l’evolució de la llengua— i fent-lo molt accessible als espectadors d’avui. Aquest és un objectiu aconseguit i que salta a la vista —millor dit, a l’oïda— des de la primera frase. Bravo! En un moment que el teatre i el cinema tendeixen a menjar-se la fonètica, aquí es detecta clarament que hi ha hagut un interès evident perquè això no passi i tots els intèrprets fan allò que els espectadors agraeixen tant: llançar el text endavant amb claredat com un dron que plana per damunt de la platea.

Una altra fet significatiu d’aquesta nova versió de «L’avar» és el repartiment. Diria que no hi hauria hagut un altre «avar» per ara i tant —entre altres coses perquè no tenim la tradició cultural francesa— sense que hi hagués hagut l’opció de donar el paper d’Harpagon al veterà actor Joan Pera. Aquesta bèstia de la comèdia —en el bon sentit del terme— que feia més de vint anys que no deixava el gènere de bulevard del Paral·lel —tret d’una incursió cinematogràfica amb Anna Lizaran i amb Ventura Pons el 2011 en la pel·lícula «Forasters», basada en l’obra homònima de Sergi Belbel— ha tornat als seus orígens escènics de teatre clàssic sense abandonar del tot el seu carisma de comediant. I per això l’Harpagon que ell representa és com aquells vestits de sastreria fets a mida que acaben de caure bé només quan es troben amb el cos pel qual han estat dissenyats. (…)