Molière, el gran dramaturg de la
comèdia francesa, i Joan Pera, que amb mig segle de trajectòria damunt els
escenaris s’ha forjat un segell còmic genuí identificable per a tothom, es
troben en aquest clàssic entre clàssics sobre la cobdícia, l’honestedat, l’autoritat,
els costums, l’amor… que per si mateix ja és un reclam. Ho és també la
curiositat per veure Pera en un registre diferent, allunyat en la “forma” de
les seves aclamades comèdies de bulevard (sobretot La extraña pareja amb Paco Morán), però, en definitiva, amb la
mateixa “intenció” de fer riure el públic a partir dels embolics que regala la
naturalesa humana.

S’ha dit i comentat repetidament que l’actor
feia un salt mortal posant-se a la pell dramàtica del vell Harpagon, el protagonista
de l’obra a qui només li importen els diners. El mateix Pera alertava sorneguer
que esperava no “prendre mal” en aquest exercici. Dons bé, l’acrobàcia li ha
sortit, ja que el personatge arriba al públic en la seva essència: garrepa i
aparentment naïf. Tot i això, i encara que aquest cop no improvisi amb les
seves habituals ‘morcilles’, es palpa clarament la seva empremta personal amb
moments “molt Pera”. De fet, s’hi juga regalant-li escenes de lluïment (com
quan li fan creure que està de bon veure) i un parell de “solos” (en un d’ells
baixa fins i tot a platea) que el públic recull amb entusiasme. Així doncs, acaba la pirueta dempeus i amb el cap ben alt interpretant Harpagon, però tampoc fa un ‘Simone
Biles’, l’espectacular salt patentat per aquesta gimnasta olímpica nord-americana.

El director Josep Maria Mestres porta a
escena ‘L’Avar’ amb ambientació d’època (un gran decorat per a cada acte,
caracterització del XVII) i un text fidel a l’original –traduït per Sergi
Belbel– que inclou alguna llicència amb referències als nostres dies i que permet
un ampli repartiment d’actors (10, alguns més esplèndids que d’altres) que no
queden en segon terme. Aquesta aposta ens fa reviure el clàssic com a tal i, alhora,
amb una mirada contemporània amb què observem com, malgrat els 350 anys que ens
separen, continuem confrontant-nos als mateixos temes, vicis i dilemes i
resolent-los de maneres diferents. Cadascú a la seva.