Més enllà d’un actor, Joan Pera és una marca
teatral. Una marca sovint associada a conceptes que tenen poc a veure amb el
teatre, entès com a art, i molt amb la indústria de l’espectacle. Dit en
d’altres paraules: per a molts, Pera és un showman,
més que un actor en el sentit etimològic del terme. Per això, d’entrada, fer-lo
protagonitzar una obra de text-text, amén d’un clàssic-clàssic, com és L’avar de Molière podria passar per una
simple jugada plena, si em permeteu, de morbo. Afortunadament, però, la realitat
és tant tossuda com llarga és la trajectòria de Pera. En qualsevol cas molt més
llarga de la que, en els últims anys, li ha conferit la mencionada i injusta marca. I, més afortunadament
encara, aquests dos aspectes –i una molt bona estratègia del director—es
conjuren per fer d’aquest Avar un
espectacle radicalment més proper a l’alta comèdia que al show banal. Una proposta, doncs,  que mereix degustar-se deixant els prejudicis
al vestíbul del teatre.

També cal dir que qui busqui al Pera del
cullerot l’hi trobarà, que per alguna cosa estem al teatre comercial. Però l’hi
trobarà en menor mesura de l’esperada o, com a mínim,  acompanyat d’un Pera que demostra i reivindica
un ofici per molts oblidat o, directament, desconegut. L’avar és, per dir-ho gràficament, una mena de guerra entre
el Pera-showman i el Pera-actor. I
aquesta guerra té diferents batalles conforme avança la història d’Harpagon, un
home tant ric com a garrepa que mena la seva vida i la dels que l’envolten amb
l’únic propòsit de l’estalvi i la rendibilitat econòmica. En algunes d’aquestes
batalles guanya el primer i no es pot pas dir que el públic no ho gaudeixi.
Però quan el producte brilla en tota la seva esplendor és, sense cap mena de
dubtes, quan s’alça el segon.

En el bon regust de boca que deixa aquesta
pugna hi té molt a veure el paper d’àrbitre en el que s’erigeix el director,
Josep Maria Mestres. Conscient del material que té entre mans, i encara que
pugui semblar una paradoxa, Mestres s’entesta en demostrar que L’avar és teatre. Com? Doncs,
essencialment, però no exclusivament, confiant els secundaris a actors molt i
molt bons de forma que ningú es pugui pensar que són un simple farciment.
La  feina consistent i travada de Manu
Fullolla, Júlia Barceló o Ricard Ferré es la punta de llança d’un repartiment
d’un nivell estratosfèric. No és fàcil brillar quan et toca girar al costat
d’un astre i tots, sense excepció, ho aconsegueixen, de manera que la nòmina
artística de L’avar és elevadament
homogènia i, al que anàvem, demostra que del que es tracta és de teatre.

A més d’envoltar Joan Pera d’actors que saben
reivindicar-se i anivellar-s’hi, Mestres també ha posat en dansa altres
elements que ajuden a desxifrar aquest objectiu, per si algú es planta al Goya amb
expectatives alternatives. Una molt bona escenografia de Pep Duran i, sobretot,
un excel·lent treball de vestuari de Maria Araujo i de caracterització d’Àngels
Palomar-Marques serveixen per esvair qualsevol resta de dubtes. I, al final, la conclusió
només pot ser una. L’avar és una molt
bona proposta, protagonitzada per un actoràs que, a més de ser-ho, sap donar al
públic el què vol a les ordres d’un director que no renuncia ni al teatre ni
als espectadors.