Si L’avar pretén fer riure la gent honrada, cal admetre que aconsegueix el seu objectiu. Ho fa amb un Joan Pera que no abandona la necessitat de connectar amb el públic, amb una Alba Florejachs que torna a la comicitat d’una dona que mira de cobrar-se els serveis d’amor més del que pertocaria, d’un Manuel Dueso que fa el paper d’un tanoca venjatiu cuiner i cotxer d’Harpagon i d’un ampli repartiment d’actors joves que es desviuen pel mal d’amors i per les estretors de mires del pare, aquest avar enfollit per trobar benefici en tot. És clar, no es pot obliddar tampoc la presència final de Josep Minguell que garanteix el final feliç, el gir final per satisfacció d’aquesta gent honrada que riu i descansa a platea.

Si L’avar pretén ser el paper que recuperi Joan Pera com a autor dramàtic, de personatge turmentat, psicològic, que sap navegar en les profunditats de l’ànima, que recupera una trajectòria alabada per tot un Ricard Salvat, fracassa estrepitosament. Pera fa un treball efectiu i, sense abusar del personatge i sent prou respectuós amb els companys d’escena (els podria arraconar sense compassió) però no es distancia de la seva zona de confort. Abusa de voler connectar amb el públic, de trobar el riure estrident, la gràcia exagerada i estreny les costures de Molière. 

L’obra, a més té una versió que s’excedeix en aclarir les passions i secrets dels germans, que acaba carregant. Tampoc és gaire comprensible l’espai escènic de la primera part que justeja en no tenir una porta a fons d’escenari tapada i es veu com un Harpagon fa mutis més enllà del finestral daurat, quan teòricament ja és al jardí. Segurament seria molt més efectiu eliminar la pausa i jugar a què els mateixos actors, per exemple, anessin retirant els plafons que tapen el finestral per convertir-lo en una mena de luxosa glorieta. Tanta lluentor empalaga. Molière es queda enganxat a les dents com un toffee vulgar. Ai, les crosses acaben sent una càrrega…