Havien
assegurat que Joan Pera canviava dràsticament de registre a L’avar. Qui tingui
ganes o curiositat per veure un avar més antipàtic que divertit; més implacable
que tontet; més dolent que tendre a les primeres de canvi se n’adonarà que el protagonista
d’aquest Molière és un Joan Pera en tota regla. El primer “Ohhh… Quina ràbia!”, amb la seva veu nasal i el seu to d’Extraña pareja deixa clar que hem vingut
a veure el Joan Pera (el gran Joan Pera) de sempre.

Feta aquesta
premissa, l’adaptació
de Josep Maria Mestres del clàssic francès del segle XVII és una obra molt fidel a l’esperit que li va donar
Molière i, per tant, divertida i crítica. Els embolics que envolten l’entremaliat,
desconfiat i repel·lent Harpagon es cusen amb bona lletra per un repartiment de luxe, on cada
actor defensa amb personalitat el seu personatge. Els innocents i il·lusionats
enamorats, els qui han d’embolicar la troca, els pilotes, els perjudicats o els
desenganyats arrenquen rialles del públic constantment en una bona mostra de teatre clàssic en tots
els sentits,des de la posada en escena, sòbria però encertada, fins al
vestuari, passant per l’adaptació del text (és una traducció de Sergi Belbel).

Estem davant
d’un muntatge fet a
mida de Joan Pera però, també, davant d’una obra coral. No riurem només amb les interpretacions retorçades
i recargolades de l’Harpagon; també riurem amb un Ricard Farré esplèndid, o amb
una Alba Florejachs que es troba com peix a l’aigua embolicant els amants i intentant treure’n
profit. Manel Dueso, Òscar castellví (i, en realitat, tots) aconsegueixen que
la història, ben narrada i ben muntada, no decaigui en un sol moment.