D’entrada, l‘obra: Molière (nom artístic de Jean-Baptiste Poquelin) va escriure textos emblemàtics del teatre universal, entre els quals l’Avar hi té un lloc indiscutible. Fent servir la ironia i l’humor, la crítica mordaç dels arquetips socials, en els quals encara avui hi podem reconèixer trets de molts de nosaltres, va saber retratar l’esperit humà a través dels seus vicis i defectes, ridiculitzant-los amb una destresa extraordinària per construir dramatúrgies que desperten l’interès de l’espectador de principi a final. Concretament, a l’Avar, com el seu mateix nom indica, el personatge central és un home tan garrepa que nega el pa i la sal a tots els qui l’envolten, inclosos els seus fills. I això que ha amassat una fortuna! Cadascú té els referents que té, i a mi em recorda un personatge (ves a saber si inspirat en aquest arquetip universal) del ‘Tio Gilito’ de Walt Disney, que com aquell només troba alegria en la contemplació del seu tresor, abraçant-lo com potser no ha fet mai amb els seus propis fills, nedant en una piscina plena de monedes i bitllets, amagant-lo de tothom i vivint esclau de que ningú no li tregui ni tant sols un cèntim.

Això sí, el mateix autor, l’esplèndida adaptació de Sergi Belbel i la interpretació del protagonista, Joan Pera, ens el mostren com algú digne de llàstima i objecte de les burles dels qui estem contemplant l’espectacle, tan grans com l’aversió dels qui el pateixen, i la por i el rebuig dels seus mateixos descendents, agreujada per la pèrdua recent de la mare, a qui probablement imaginem apaivagant els efectes de tant miserable personatge.

La història ens recorda d’altres, també del mateix autor: l’home ric i vell, que busca per al seu fill i la seva filla futurs marit i muller pensant només amb quins avantatges econòmics li reporten (còmica i patètica resulta la seva obsessió de no haver de pagar la dot per la seva filla), sense parar en els sentiments d’ells mateixos, i ni tant sols en una paritat d’edat. D’altra banda, pretén una joveneta virtuosa i tota encís que, coses de la genètica potser, també agrada al seu jove i ben plantat fill, atracció -aquesta sí- corresposta per ella. La decisió de casar-se amb la noieta (gairebé tant com la de casar la filla amb un ric i vell noble amic seu) desferma l’acció i les múltiples situacions còmiques i embolics, començant per la presència a la casa d’un jove de noble ascendència, fent-se passar per assistent amb l’objectiu d’ensabonar el vell avar, per demanar-li després la filla en matrimoni -també amb l’aquiescència de la interessada- i afegeix combustible a la comèdia.

El desenllaç resulta tan més ridícul com més irreal i semblant a un culebrot va esdevenint. I segurament aquesta és l’aclucada d’ull més evident a l’espectador modern.

En resum, una delícia, Molière molt ben tractat (m’ho va confirmar una persona francesa molt acostumada a veure’l en ‘versió original’ al seu país) en l’adaptació de Sergi Belbel i la direcció de Josep Maria Mestres, a qui m’imagino als assajos frenant la tendència natural de Joan Pera a anar afegint ‘morcilles‘ (i segons confessa, mirant que no es deixi res), esforç recompensat amb un Avar esplèndid, tant dient el text com en la seva corporalitat, o en la baixada a platea buscant al lladre dels seus escuts.
Tota la resta de la companyia està prou bé, l’espectacle es segueix sense cap mena de problema: tant és així que podríem recomanar-lo a partir de 8-9 anys, com la majoria de textos del geni francès.
En l’últim capítol, assenyalar que la producció, i especialment l’escenografia, acompleixen la seva funció amb escreix, malgrat (o a causa de) la seva senzillesa, com a mínim a ulls de l’espectador, passant d’una habitació amb una sola paret de fons i una porta, a una mena de jardí amb gelosia que permet dos espais, pels quals els actors transiten, entren i surten amb total efectivitat. I se’ls entén tot en tot moment.