CRÍTIQUES

VALORACIÓ
9
Un Teatre carregat de raons
Publicat el: 9 de març de 2015
CRÍTiCA: L’art de la comèdia
Eduardo de Filippo ens mostra els budells del
teatre tan físicament (una escenografia totalment nua, que es va concretant al
llarg de l’obra) com filosòfica. Però lluny de fotre’ns un discurs solemne,
setciències o repel·lent sobre les bondats del teatre, tria dos personatges per
força antagònics interpretats per dos monstres de l’escena (Lluís Homar i Joan
Carreras, sense desmerèixer cap ni un de la resta del repartiment) per
plasmar-nos una defensa de les arts escèniques de la qual molts polítics
n’haurien de prendre nota. Assistim a un diàleg surrealista i a l’hora
clarivident, inapel·lable, intensíssim entre Oreste Campese, director d’una
companyia de teatre que ho ha perdut gairebé tot (“sóc d’una generació de
còmics que fa segles aconsegueix dominar la gana empassant-se saliva”, es
presenta) i S’Excel·lència De Caro, el nou prefecte d’un poble de províncies
del nord d’Itàlia. Les postures de l’un, que no entén el teatre sinó com
l’essència de la realitat, amb una utilitat inqüestionable, no casen amb les
del polític, home culte i viscut que, però considera que l’espectador l’únic
que volés “treure’s de sobre les preocupacions de caràcter privat i
professional”. El conflicte està servit.
En la segona part de l’obra desfilen tots els
personatges del poble que volen demanar favors al nou prefecte: el mossèn, el
metge, la mestra, el farmacèutic… El prefecte no els coneix i no té ningú que
els hi pugui presentar, de manera que és presa d’una paranoia genial que va in crescendo fins al final: Campese ho
ha perdut gairebé tot en un incendi, però ha salvat la caixa dels postissos:
bigotis, barbes, perruques. Aquesta és la seva amenaça: amb els attrezzos
correctes els seus actors es poden fer passar per qui calgui. I el prefecte no
ho sabrà mai. La funció del teatre de Campese triomfarà, d’aquesta manera
davant de la mena de telebasura que
defensa De Caro.
A destacar les interpretacions: Carreras es fa
especialment odiós; Homar gairebé es fa estimar; Lluís Villanueva és el
repel·lent mà dreta del prefecte i el jove Pau Vinyals el carrabiner maldestre,
una mena del Catarella de les novel·les del comissari Montalbano. La resta de
personatges, com ja he dit, justifiquen tota la credibilitat de les tesis teatrals
de Campese… De fet, igual que Campese, cadascú (sigui el mateix professional
o un actor armat de postissos) busca la dignitat de la seva professió davant
del més que previsible menyspreu institucional, polític.
L’obra és un gran exemple de la dramatúrgia de
De Filippo. Una dramatúrgia que va molt més enllà del costumisme (evident) per
plasmar una dura realitat plena de crítica i de denúncia. La metàfora dels dos
protagonistes ens porta a la més rabiosa actualitat de les arts escèniques en
el terreny de la gestió institucional, marcada per caps que s’acoblen a la
perfecció en l’estructura mental de De Caro.
CRÍTIQUES RELACIONADES / L’art de la comèdia
TÍTOL CRÍTiCA: Per gaudir del bon teatre
PER: Núria Sàbat

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: La grandesa del teatre
PER: Teresa Bruna

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: El teatre com a argument
PER: Josep Maria Viaplana

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: Grande De Filippo !
PER: Víctor Giralt

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Una alineació extraordinària
PER: Marc Sabater

VALORACiÓ
10
TÍTOL CRÍTiCA: Un brillant joc d’equívocs
PER: César López Rosell

VALORACiÓ
10
TÍTOL CRÍTiCA: Una declaració d’amor al teatre
PER: Xavi Pardo

VALORACiÓ
10
TÍTOL CRÍTiCA: El arte de la comédia en el TNC: Una declaración de intenciones teatral.
PER: Enid Negrete

VALORACiÓ
10
TÍTOL CRÍTiCA: Un magnífic i necessari homenatge
PER: Aída Pallarès

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Quan les coses no són sempre el que semblen
PER: María José Ragué

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: l’art de la vida
PER: Francesc Massip

VALORACiÓ
10
TÍTOL CRÍTiCA: La caixa dels postissos d’Eduardo De Filippo i Lluís Homar
PER: Andreu Sotorra

VALORACiÓ
10
TÍTOL CRÍTiCA: La utilitat de la comèdia
PER: Christian Machio

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: Ara com sempre!
PER: Iolanda G. Madariaga

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Lluís Homar demostra que la Sala Gran és com la cabina del vaixell dels germans Marx
PER: Jordi Bordes

VALORACiÓ
9