D’entre tota la temàtica i reflexió que De Filippo ofereix
als seus textos sense dubte la de l’univers teatral és la que més dedicació
contempla, amb aquella passió que contagiaria fins i tot als menys assidus del
pati de butaques. Un art per força lligat a la cultura popular, a l’esbarjo de
la classe treballadora i al sentit de comunitat. Tot això hi és a L’art de la
comèdia i tant la direcció de Lluís Homar com la traducció de Xavier Albertí
conserven intacta aquesta ferum de llum de guàrdia i humitat d’uns telons pintats
mal conservats.

No us espanteu els qui n’estigueu ja fins al capdamunt de
l’endogàmia de la gent de teatre, que no saben parlar d’altra cosa que d’ells
mateixos amb l’excusa de que parlar de teatre és parlar de la vida. Després
d’un excel·lent pròleg on Homar i Joan Carreras deixen anar tota l’artilleria dialèctica,
aquí sí, sobre el món del teatre, arriba el moll de la comèdia, entesa més com
a entranyable retrat costumista de petites grans misèries que no pas com a
farsa hilarant.

Pel despatx del nouvingut senyor prefecte d’un poble passaran
a fer llurs peticions, un rere l’altre, un seguit de personatges representants de
les diverses branques que configuren el pal de paller d’una comunitat: un
metge, una mestra, un farmacèutic, un capellà… i potser fins i tot un actor.

Hi ha alguna cosa d’espiar pel forat del pany i de joc
pirandellià en l’argument que planteja De Filippo, reforçat per una exquisida
posada en escena que es mou entre la ficció i la realitat. “No som personatges
a la recerca d’autor sinó a la recerca d’autoritat”, diu el protagonista, Oreste
Campese. I si per clavar garrotada al poder cal posar-hi una dosi de crueltat,
s’hi posa. Perquè si allò que veiem ens afecta… què més dóna que sigui veritat
o mentida?