És genial. Joan Ollé va voler que la tristor de “Doña Rosita la soltera” es perdés mentre caminaven cap al fons de l’escena en direcció d’una llum cegadora, que podria ser la Mort. Doncs d’aquella llum blanca, entra Lluís Homar, caminant molt lentament i comptant que l’espai és massa gran per a fer-hi teatre. I, tot seguit, amb el barret que va petit d’Orestes, desgrana la seva vocació pel teatre. Sense cap gran gest, tot petit (això sí amb microfonia), donant valor a l’actuació més que no pas a l’escenografia. Després, sí, els volums es mouen i atrapen però des de la pobresa, com si tot fos ruïnós. Coincideix molt bé aquest panorama de fred, gana i persones ambicioses que es volen menjar el món tot i estar en l’últim esglaó d’una escala que els ha de dur al poder majúscul. 

Malgirbats tots plegats construeixen una escena que commou, que distreu, que enganya, que juga contínuament amb l’espectador. I el públic ho celebra amb riures espontanis amb aplaudiments a meitat d’escena per una rèplica afinada. En un teatre, el que és més fictici, és el més real perquè és el que costa menys de confondre. La peripècia roda divertida, amb moments de notable dramatisme. Es mereix el ple absolut. Volem més Lluís Homar. Després de la meravella de “Terra baixa” ara l’ha torna a clavar amb aquest De Filippo. Llegit per Homar, no ens remet tant a la Nàpols de pasta fresca i cridòria, si no a la gana i mirada honesta d’un director de companyia de pega vinguda a menys, però que no renuncia a la dignitat. El seu teatre és el seu respirar. L’art de la comèdia és comèdia però és que té molt d’Art, certament, gràcies a la intel·ligència de plantejar un enemic habitual (la Sala Gran) com el més gran dels còmplices. Fins a fer-lo petit, concentrat. Només hi falten els germans Marx.