Una gran obra d’Eduardo de Filippo en mans d’un no menys gran home de teatre. Lluís Homar, després del seu triomf fent tots els papers de l’auca a ‘Terra baixa’, broda la posada en escena i el seu rol d’actor a ‘L’art de la comèdia’, brillant i lúcid joc d’equívocs amb el qual es planteja la relació entre teatre i poder, entre la realitat i la ficció. El hàbil joc dramàtic d’aquest text d’inqüestionable rerefons social escrit en 1945 en plena postguerra italiana, fica el dit a la nafra en qüestions que avui no només segueixen sent vigents sinó que estan en la quotidianitat del diàleg de sords entre els administradors i administrats / massacrats artistes.

L’esgrima dialèctica entre el director Oreste Campese, encarnat magistralment pel mateix Homar i el prefecte De Caro (un extraordinari Joan Carreras), acabat d’arribar a la ciutat, és fàcilment identificable amb qualsevol situació semblant a les que es viu ara mateix al nostre país . El duel verbal entre tots dos podria escenificar al despatx del ministre Wert sense que calgués canviar gairebé ni una paraula del guió.

L’obra arrenca amb el genial pròleg en què l’actor / director sentència amb una intencionalitat que cobra especial importància a la Sala Gran. “Dos mil anys de teatre es poden interpretar en pocs metres quadrats”, diu. La inicialment nua escenografia d’uns inspirats Lluc Castells i Joan Novoa en un espai tan gran és una bona metàfora d’aquesta idea. El muntatge parteix del buit d’elements, però a mesura que avança la funció, va creant els ambients adequats a l’acció.

Homar fila prim a l’hora de traslladar l’essència popular del món del carrer que batega en aquesta i altres obres de De Filippo. El director accentua el to surrealista de la peça i, malgrat la duresa de les qüestions que es plantegen, aconsegueix que el seu enfocament es converteixi en contundent arma d’expressió còmica sobre l’escenari.

El tràgic accident ferroviari ocorregut prop de la ciutat coincidint amb l’arribada del prefecte, no és més que el teló de fons del joc que es porta Campese. Al còmic i la seva ‘troupe’ se’ls ha incendiat la carpa, però el prefecte ni accepta ajudar-los ni tampoc assistir a alguna de les seves representacions que oferiran, com a solució d’emergència, al teatre municipal. La impassibilitat del poderós no aconsegueix descol·locar mai al savi artista que domina la situació.

La desfilada de personatges a la recerca dels favors del nou mandatari que completa el nucli central de la conversa entre els protagonistes és un mostrari impagable de recreacions antològiques. Aquest és el cas del capellà que encarna un gran Andreu Benito en un registre còmic que no és habitual en ell. El prefecte, que no sap si els visitants són els anunciats ciutadans o uns impostors que li envia Campese encarnats pels seus actors per confondre, sucumbeix davant el fascinant joc de la mentida que planteja la trama..

És el moment de la màxima comicitat. A més dels ja esmentats components d’aquest repartiment de luxe, Lluís Villanueva enlluerna amb l’encert dels seus tics de secretari més papista que el Papa i també la resta d’un ‘cast’ amb vocació de treball coral. Roger Casamajor, Mar Ulldemolins, Victòria Pagès, Pau Viñals, Oscar Valsecchi, Quimet Pla i Eduard Muntada contribueixen a arredonir una de les millors representacions del TNC en els últims anys.