Grandíssim, immens l’homenatge que Lluís Homar dedica al món del teatre amb L’art de la comèdia, una peça absolutament rodona, que agrada, estimula, entusiasma i diverteix.

En una ciutat de províncies italiana, el nou prefecte encara el seu primer dia de feina. Ha de rebre tot un seguit de visites (el metge, el capellà, la mestra d’escola…), però abans, accepta esmorzar amb el director d’una tropa ambulant de comediants que ha perdut el seu teatret per culpa d’un incendi i que demana un cop de mà. El prefecte l’únic que vol és distreure’s (“Els actors són sempre homes originals, extravagants, un xic bojos, però bona gent… si et fan perdre el temps, guanyes en compensació un xic de bon humor”) però la conversa de seguida va pel pedregar. I és aquí on es planteja un debat que resulta perfectament vigent sobre la funció de les arts escèniques i la seva relació amb el poder polític. Les paraules d’Eduardo De Filippo (escrites el 1964, quan l’auge de la televisió feia parlar de la crisi del teatre i de la pèrdua d’espectadors) sonen indiscutiblement actuals: Per què serveix el teatre? Té alguna utilitat? Alguna funció pública? Per què s’ha de subvencionar? Per què hi va la gent: només per divertir-se? O l’art ha de ser un element de denúncia?

Tots aquests interrogants s’exposen en un combat deliciós entre dues bèsties, Lluís Homar i Joan Carreras, magnífics tots dos, i que acaba amb una amenaça. L’actor s’emporta, per error, la llista amb el nom de les autoritats que han de desfilar aquell dia pel despatx del prefecte, i l’adverteix que podria enviar-hi els seus còmics per suplantar-les: “Com s’ho farà per reconèixe’ls? Nosaltres sabem fingir a la perfecció… esdevenim alts, baixos, geperuts, grassos… Hem salvat la capsa dels postissos, i ja no som aquells histrions d’altre temps que improvisaven la Comèdia de l’Art, ara hem après a interpretar amb art la comèdia”

L’amenaça dóna pas a una segona part absolutament hilarant, amb una desfilada de personatges tremendament còmics, on destaca un Andreu Benito senzillament brillant: la seva composició del mossèn Salvati és per treure’s el barret.

La posada en escena d’Homar demostra també una gran intel·ligència: quan l’espectador entre a la sala, la caixa escènica està completament despullada, i el director decideix ensenyar-nos els artificis d’aquest art sublim: com es col·loca l’escenografia, com es vesteixen els actors, com es maquillen… Segurament, la millor manera de lligar el fons i la forma. Una declaració d’amor al teatre i sens dubte una de les fites de la temporada. Teatre popular i d’altíssima qualitat.