Eduardo de Filippo va escriure aquesta obra als anys 60 del segle passat i va assenyalar la confluència de la veritat amb la mentida, de la realitat i el teatre, de la funció del teatre per desemmascarar la realitat. Tenim una espectacular escenografia que al començament de l’obra es munta, i al final es desmunta. És el missatge: estem en un teatre. Lluís Homar, també al començament i al final, ens parla de la relació Veritat/mentida en l’espectacle teatral. Tot és un joc. 

Entre les autoritats d’un poble que està patint les conseqüències d’un accident de tren, el cap d’una troupe de comediants a qui se’ls ha cremat la camioneta,  demana ajut (de fet només demana que el prefecte del lloc assisteixi a una representació perquè això els serveixi de promoció). A partir d’aquí s’establirà un joc de contrastos entre realitat i ficció. El prefecte tenia un seguit de visites oficials aquell dia però cada visita és tractada com si no fos real i es tractes d’algú de la troupe de comediants que fa un joc d’imitació per aconseguir beneficis de la comunitat. No ho sabrem gairebé mai però en tot cas, haurem d’esperar al final per acabar d’esbrinar les possibilitats del joc de la ficció sobre la realitat. Qui és qui? On és la veritat? 

No vull oblidar de fer esment de les interpretacions. Lluís Homar ens fascina, com sempre darrerament. Però també admirem a Andreu Benito, Quimet Pla, Joan Carreras, Victòria Pagès…i de fet, a tot un repartiment que juga a favor de l’èxit d’aquest espectacle.