Grandiós, intens,
colpidor espectacle L’Art de la comèdia, segurament el primer
gran èxit irreprotxable de l’era Albertí al capdavant del TNC.

Albertí ha fet, a més,
la traducció -magnífica- d’un dels textos cabdals d’Eduardo De
Filippo, que a cada muntatge (recordem Dissabte, diumenge, dilluns
al mateix TNC o Natale in casa Cupiello a las Biblioteca de
Catalunya) queda més clar que es tracta d’un dels grans dramaturgs
del segle XX. Com que Eduardo es muntava ell mateix les seves obres
amb la companyia familiar, en l’època es pensava que en mans d’altri
no tindrien el mateix atractiu. Res més lluny de la realitat. La
seva vàlua no ha fet més que créixer i la seva vigència ha anat
revalidant-se en qualsevol idioma. Des de 1992, quan Jordi Mesalles
la va muntar amb Gàbia Teatre al SAT de ant Andreu, amb Jordi
Banacolocha i Joan Anguera com a coprotagonistes, no s’havia tornat a
muntar aquesta peça crucial del teatre contemporani. Ho és per
l’esponjosa reflexió sobre el teatre, el seu paper al servei de la
societat, les seves sempre espinoses relacions amb el poder per la
seva pròpia naturalesa constitutiva: mirall trencat on es reflecteix
la realitat en tots els seus replecs i racons, lluny de la complaença
còmoda amb què li agrada mirar l’escenari a l’autoritat per tal de
distreure-s’hi. Però també s’hi destil·la una idea de teatre que
respecta l’espectador, que confia en la seva capacitat d’imaginar
l’espai de l’acció sense necessitat de donar-li tot mastegat i
digerit, en la mateixa línia que Shakespeare formulava per boca del
Pròleg d’Enric V. Una poètica forta basada en la capacitat
d’evocació de la paraula escènica i l’estímul guspirejant que
provoca en la ment de l’audiència. Un concepte de teatre que fila
molt prim a l’hora de plantejar la versemblança en escena, la
fascinació de l’imprevist, la màgia del fingiment actoral i
l’artifici escènic. La intriga, admirablement conduïda pels
frondosos diàlegs, podria resultar discursiva si no s’hi convoqués
una interpretació vehement i matisada a parts iguals. A començar
pel protagonista i alhora director de l’espectacle, un immens Lluís
Homar que està en un moment pletòric i que no només ha construït
un Campese incisiu i brillant, ans ha sabut extreure els millors
llampecs interpretatius de Joan Carreras en el rol del polític
prepotent que acaba embolicat en l’admirable troca que teixeix el seu
antagonista. O el capellà desbotonat que incorpora Andreu Benito, o
la histèrica mestra que construeix una guspirejant Mar Ulldemolins.
L’immens espai escènic de la Sala Gran és usat en tota la seva
profunditat i nuesa amb una eficàcia rotunda i evocadora. I a més
L’Art de la comèdia manté una candent actualitat, com sol
passar amb els clàssics. Llarga vida a un muntatge que creix en la
imaginació de l’espectador i es fa gran, immens, inexhaurible.