Ara, com fa vint o cinquanta anys, L’arte della commedia (1964) és una peça necessària. Vaig tenir la
sort de descobrir Eduardo De Filippo (1900-1984) a través d’aquesta mateixa
peça en un memorable muntatge de La Gàbia, dirigit per Jordi Mesalles que es va
presentar al SAT, l’any 1992. Va ser una mena de revelació: vaig descobrir de
sobte que es podia fer un teatre obertament popular, amb forta càrrega política
i tremendament divertit. Popular perquè els tipus i les situacions que presenta
són a l’abast de tothom; polític -en el sentit més elevat del terme- perquè
posa sobre l’escena la relació entre el poder i l’art; i divertit perquè De
Filippo coneix molt bé i de pròpia mà tots els ressorts de la comicitat i
regala el seu text al lluïment dels bons actors. Una obra d’actors i per a
actors que parla de teatre… bé, no ben bé de teatre, o no només de teatre: es
parla de representació, de la construcció d’un discurs, de la versemblança, de
l’engany. Immersos com estem en “la societat de l’espectacle”,
envoltats d’impostures i d’impostors, quan es fa difícil distingir el fake de la realitat… el text de De Filippo
sona ara tan actual com fa 50 anys. L’obra s’estructura en dues parts clarament
diferenciades: una primera -molt més discursiva- on s’enfronten Orestes Campese
(actor, director, empresari i cap d’una família de còmics) i el nou prefecte
d’una petita ciutat de províncies. I la segona -d’un dinamisme trepidant-, on
el prefecte intenta descobrir la veritat o la impostura d’una col·lecció de
personatges -no sabem si interpretats pels actors de la companyia de Campese o
si s’estan interpretant a sí mateixos- que reclamen l’ajut del prefecte. Lluís
Homar entoma el repte de dirigir aquest monument a l’art dels comediants i
d’encarnar ensems, com ho va fer De Filippo, el propi director Orestes Campese.
Només des de l’experiència i la intel·ligència actoral és pot omplir de veritat
aquest personatge gegantí: Homar posseeix ambdues i les posa sobre les taules
enfrontant-se a S’Excel·lència De Caro, el prefecte: un Joan Carreres de
recorregut brillant, que sap embogir progressivament i deixar-se vèncer per la
força d’Orestes Campelle sense desmuntar el seu personatge. El seu enfrontament
dialèctic -la part més aspra de la comèdia- està convenientment salpebrada per
les intervencions/interrupcions del secretari del prefecte i del guàrdia novell:
Lluís Villanueva i Pau Viñals (respectivament) composen dues caricatures clares
i mesurades que donen relleu als personatges principals i alleugereixen el seu
dens discurs. A la segona part s’entra en un torrent de situacions còmiques en
el que conflueixen tota mena d’aigües: el metge (Roger Casamajor), el mossèn
(Andreu Benito), la mestra (Mar Ulldemolins), sense oblidar els personatges de
Oscar Valsecchi, Eduard Muntada, Victòria Pagès i Quimet Pla, ens fan viatjar per
aquest riu de comicitat desembocant en un final foll que arrenca una profunda
ovació del públic. L’art de la comèdia ens
convenç que el teatre és encara avui un magnífic instrument per a pensar-nos a
nosaltres mateixos com a éssers individuals i socials. S’ha de veure i
gaudir-la!