Desde Berlín [L.R.]

Espectacle d'encàrrec. Espectacle poètic. Espectacle audiovisual. Espectacle singular. Una mena de declaració de principis del nou director artístic del Teatre Romea, Borja Sitjà, que s'empara en el mite d'una antiga amistat personal i en la icona del rock que el músic nord-americà Lou Reed (Lewis Allen Reed, Nova York, 1942 - Long Island, 2013) representa per a diverses generacions.Lou Reed va publicar el disc 'Berlin', el seu tercer en solitari, l'any 1973 (RCA Victor). És ara que es considera una de les seves obres mestres. La paradoxa és que, com tantes obres mestres, en el seu moment va ser durament criticat, més pel seu contingut que no pas pel seu resultat musical. Eren temps, encara, de reticències davant de segons quins realismes, o potser davant d'un avançat en el temps 'Dirty realism' des de la música que arribaria cinc anys després a la literatura. 'Berlin', cin anys després del Maig del 68 destapava sense subterfugis la situació d'una parella tocada per l'esquizofrènia, la degradació personal, la violència, l'addicció drogoaddicta i el suïcidi.¿Com es reflecteix tot això en un muntatge escènic, a carn viva, sense que fereixi la sensibilitat dels espectadors i, a més, els embolcalli en una atmosfera poètica? La proposta és un espectacle que parteix de diferents mans pel que fa al text, que arrodoneix Andrés Lima en la dramatúrgia i la direcció (recordi's alguna de les propostes de la companyia Animalario) i que aparella dos intèrprets de la generació a la ratlla dels quaranta: Natahlie Poza (actriu, teatralment parlant, de la mateixa companyia Animalario, al marge de la seva faceta televisiva) i Pablo Derqui (més televisiu que teatral, tot i que aquesta temporada se l'espera a 'Una jornada particular', amb Clara Segura, dirigits per Oriol Broggi). (...)

'Desde Berlín. Tributo a Lou Reed' agafa un dels discos més significatius del músic de Nova York, 'Berlín', i el tradueix en pell, suor i llàgrimes. Ara, 'Caroline Says I', 'Lady day' o 'Sad song' agafen tridimensionalitat en un escenari presidit per un gran llit que tant és un temple dedicat a la passió com una tomba. Els qui protagonitzen el descens als inferns són els actors Pablo Derqui i Nathalie Poza, les dues grans baules de l'espectacle, que ofereixen unes actuacions generoses i extremes. Derqui i Poza són Jim i Caroline, dos joves desesperats per sentir, per viure, però tan fets malbé que són incapaços d'estimar sense ferir. En escena es despullen físicament i emocionalment per fer arribar a l'espectador els moments més intensos i viscerals d'una relació amorosa marcada per les drogues, la violència i la falta de recursos econòmics. Tot i que ells s'espremen fins a l'extenuació, el text, escrit a sis mans per Juan Villoro, Juan Cavestany i Pau Miró no els acaba d'ajudar a transmetre el viatge emocional de les dues ànimes erràtiques a qui donen vida. El públic va d'escena en escena a batzegades, passant d'un moment àlgid a un altre, sense un fil narratiu i sentimental que, segurament, si el sabés, li faria encongir l'estómac.Potser n'esperàvem massa, potser traspassar l'atmosfera d'un disc escoltat a la penombra a una sala teatral no és tan fàcil com es podria pensar, potser és que, de Lou Reed, només n'hi haurà un.

Aquí els tenim: són Caroline i Jim, portem anys escoltant la seva adictiva i desesperada història d’amor des de les estries d ‘un album tan dolorós com magistral, però encara no els hi havíem posat cara. Ara si: ara, i gràcies a aquesta esplèndida proposta escènica amb que Borja Sitjà ha obert la nova temporada del teatre que dirigeix ( el Romea) omplint el seu escenari d’emocions desoladores i amor sense futur  ,  sabem que Caroline i Jim s’assemblen molt a Nathalie Poza i Pablo Derqui, parella  interpretativa excepcional  disposada a ficar-se de cap sota la pell dels seus torturats personatges, i a deixar-se ells mateixos la pròpia pell emocional en l’intent.  Andrés Lima i els tres autors ( Juan Villoro, Juan Cavestany i Pau Miró) que li han donat format dramatúrgic als carrers musicals del “Berlin” de Lou Reed, no han pretès pas il·lustrar narrativament el disc conceptual que els inspira, ni tampoc han caigut en la temptació de convertir el seu muntatge en una mena de concert dramatitzat. Del que es tractava , era de deixar-se arrossegar per les atmosferes creades per Reed per tal de traduir-les en un grapat d’escenes punyents tan intenses i intensament desorganitzades com els sentiments i les reaccions al límit dels seus protagonistes. I ho han aconseguit de forma més que notable, amb l’ajut impagable de les esplèndides imatges videogràfiques de Miquel Àngel Raió i de l’espai sonor i els arranjaments musicals preparats per Jaume Manresa. Tots ells, ens proposen un viatge cap el Berlín dividit en dos per un mur brutal ( una dualitat que també guarda el seu bon paral·lelisme amb la que es mou per dins de Caroline i Jim), que serveix com a rotund paisatge d’una de les grans obres mestres de la història de la música. I deixar de fer aquest viatge, seria el primer pecat teatral de la temporada.

Rebut amb xiulets en el moment de la seva presentació (1973), elevat més tard –i molt merescudament– a la categoria d’obra de culte, Berlin és, més que un disc, pur teatre. Conté tots els elements d’un drama musical: un argument poderós –la història d’amor extrem entre dos personatges marginals, condemnats a una vida d’exclusió–, una partitura tan dolorosa com fascinant i un compositor venerat, un ídol del rock, que va exorcisar els seus dimonis amb aquest treball. Per tot plegat, sorprèn que, fins ara, la passió de Caroline i Jim, els protagonistes del drama, no hagués arribat als escenaris teatrals. Era un repte majúscul, cert; els incondicionals de Lou Reed podrien haver carregat contra el musical amb la ferocitat dels crítics discogràfics del 73. Però Andrés Lima, un dels directors d’escena més interessants del teatre espanyol, s’ha vist amb cor de donar vida escènica a aquests amants terribles, esperonat sens dubte per l’entusiame de Borja Sitjà, instigador del projecte, i per la complicitat d’alguns dels seus col·labordors habituals, com l’actriu Nathalie Poza (intèrpret de Caroline), l’escenògrafa i figurinista Beatriz San Juan o el dramaturg Juan Cavestany. No és Cavestany l’únic autor que ha escrit els diàlegs de Desde Berlín. Tributo a Lou Reed, i això ha afectat a la unitat de l’espectacle, a estones un pèl inconnex: Juan Villoro, Pau Miró i el mateix Lima també han participat en l’escriptura dramàtica, a banda, és clar, de Lou Reed, del qual s’escolten alguns temes –traduïts gairebé de manera simultània per un dels dos actors, una operació que funciona de bon començament però que, a força de repetir-se, acaba cansant–, i que posa la banda sonora a la delirant relació. Lima ha sabut traslladar la carnalitat, el foc, el desconsol del disc a l’escena, amb un treball d’actors (Poza i Pablo Derqui) físic, intens. Hi ha moments d’enorme plasticitat visual –el primer cop que Caroline i Jim fan l’amor, el suïcidi de la dona–, tan hipnòtics com la banda sonora que els embolcalla. Altres són potents, com aquells en què Nathalie Poza canta al piano, amb veu trencada, al darrere del decorat, i només veiem el seu perfil retallat per les ombres; malgrat això, en molts altres el muntatge no aconsegueix trasbalsar-nos, torbar-nos tant com el Berlinmusical. L’equip artístic, però, no n’és culpable: un muntatge d’aquestes característiques demana un escenari íntim, reduït, en què els espectadors puguin veure suar, plorar, tremolar els intèrprets, entrar en el seu malson, gairebé tocar-lo. Difícilment, el públic de les darreres files del Romea patirà amb la confusió de Caroline o amb el mono de Jim... 

Caroline és l'heroine? Podria ser-ho.  Les cançons de quatre minuts i mig deixen molts blancs perquè els dramaturgs construeixin, reafirmin unes trames o uns personatges. I també els propis fans de Lou Reed. El que no pot canviar és la sonoritat embrutida, que aboca uns carrerons de pixats, fred a les espatlles, i una finestra que no tanca ni obra del tot i no permet que es ventili la petita cambra de rellogat.  Desde Berlín és una mirada valenta, arriscada a la música i l'univers de Lou Reed. Ho fa amb una mirada subjectiva, com totes ho són. Posant-lo a escena sense construir un biopic però intuint molts dels abussos per fer que la vida circulés per l'abisme. La droga, el sexe, el rock'n'roll i la tonada reiterativa no dóna gaire raons a l'optimisme. Hi ha el fulgor, l'estrebada lluminosa, però vindrà seguit d'un maldecap i d'una reflexió autodestructiva. A platea, si es comença celebrant amb riures els jocs eròtics i insinuants, va emmudint a mesura que la desolació i la violència van dominant la vida de dos éssers fràgils. Quan arriben a escena, de fet, ja circulen abocats a l'abisme. I sense conflicte, es produeix una certa fredor amb l'espectador: no hi ha identificació. Però l'empatia de Derqui, volent convidar Caroline al Paradise, amb un riure nerviós deixarà olorar una maldat que ja va deixar retratada (sense tant ensenyar les barres blanques a Roberto Zucco, 2013). Nathalie Poza ja arrenca molt encesa, desesperada. Però es pot fer més comprensible quan s'entén les cooordenades amb què han vestit el seu personatge desolat. Molta exuberància, psicodèlia, móns que es fonen com un terrós de sucre i deixa un regust amarg i una fiblada al cor. L'emoció arriba i ho fa per quedar-se.

‘Berlin’, de Lou Reed. Caroline says. Tuguris plens de fum. Vici i nihilisme. La petita historia d’amor que musica un disc fosc...el que escoltaven ‘els més grans’, descarrilats (per l’agulla), quan jo no tenia ni la majoria d’edat. Durant unes setmanes me’l vaig escoltar, però quan vaig descobrir ‘Rock’n’roll animal’, molt més vitalista, el vaig relegar. No se si hi ha una història teatralment sucosa en aquell disc, però això argumenten, amb valentia, Andrés Lima i companyia. ‘Una bonita historia de amor’ em comenta el director (per a mi una gran història d’amor, ho sento, és Doctor Zhivago). Tres dramaturgs i el mateix director han intentat pensar la tortuosa relació amorosa entre Caroline (prostituta drogoaddicta)  i Jim (proxeneta i mal tractador compulsiu). Ho han fet a partir de les lletres del temari del disc i omplint els buits amb escenes inventades. Una aventura arriscada perquè, com passa amb l’adaptació cinematogràfica d’una novel·la amb la qual has xalat , segons com, t’aixafen la guitarra. La Caroline que dibuixa Natalie Poza, per exemple, s’apropa més a la que jo havia somiat que no el Jim que interpreta Pablo Derqui (l’imaginava més hieràtic, amb l’actitud que caracteritzava el mateix Lou Reed, probablement). Les escenes una mica còmiques del principi grinyolen (no ensumo comèdia en un disc com Berlin, sincerament) i els diàlegs que se surten del guió estrictament discogràfic, a vegades, sonen forçats . Per contra, la mà experta de Lima juga bé la carta dels audiovisuals i crea escenes estèticament encertades, com la del final, que no desvetllaré. Andrés Lima, per descomptat, ha fet coses millors. Tanmateix, és un correcte homenatge a un dels artistes més carismàtics (millor poeta urbà que músic) i irrepetibles de la història del rock. I pels seguidors de Lou, entenc, un must.