Dos bons actors,
un director intel·ligent, una dramatúrgia ben elaborada i una meravellosa
videocreació per retre homenatge a la figura de Lou Reed. L’àlbum Berlin (1973) del que parteix aquest
“tribut”, és en ell mateix tota una història -formalment dramàtica-
d’una parella: Jim i Caroline. A través dels seus deu temes, es pot seguir la
història d’amor i autodestrucció dels seus protagonistes. Servir-la en imatges
és un exercici d’extrema dificultat i d’alt risc. Perquè, més enllà de la seva
temàtica, Berlin és també un disc
musicalment dur, obscur i sense concessions. Lou Reed va posar nom de ciutat a
la història d’amor entre una prostituta i un proxeneta ambdós enganxats a tota
mena de drogues; va triar el nom d’una ciutat física i simbòlicament trencada,
supervivent en un món que li era hostil. Andrés Lima -a instància de Borja
Sitjà- ha acceptat el repte de donar forma concreta a una part important d’un
imaginari col·lectiu que depassa una generació. Caroline i Jim més que
passejar-se pel cantó fosc de la vida, hi viuen instal·lats. Estan construïts
amb els trets que afloren de Berlin,
però, malgrat la tècnica emprada per construir-los, els dos personatges són tan
humans com complexos (o a l’inrevés). Aquí rau el millor de l’espectacle
estrenat al Romea: Nathalie Poza i Pablo Derqui es lliuren al seu personatge a
fons, sense reserves. Al seu voltant un espai sonor que juga amb el directe
dels actors, amb l’àlbum Berlin, amb algun
tema molt més conegut de l’artista i amb música original creada per a
l’espectacle, l’artífex d’aquest prodigi és Jaume Manresa (als teclats del
dissolt Antònia Font). I mentre
Caroline/Nathalie i Jim/Pablo s’envesteixen, es fereixen i dessagnen sobre
l’escenari, desfilen les imatges de la extraordinària videocreació de Miquel
Àngel Raió que res no explica però diu molt. Tot plegat basteix un espectacle
important programat en un espai gens adient: les dimensions, la ubicació a la italiana de l’escenari i la imatge mateixa
(el look) del teatre Romea no
afavoreixen gens l’espectacle.