“Berlin” ´és un passeig deseperat de Lou Reed quan ja ha deixat l’ambient festiu de Califòrnia i s’endinsa en una nit on passeja per un món en el qual també hi ha coses que ens emocionen però que són terribles. És un passeig per “anècdotes” com “The kids”, la pèrdua dels fills, o “The bed” moment en el qual l’actriu Nathalie Poza desapareix en la foscor de la boira i ens deixa només el seu esperit. L’espectacle té moments emocionants i tot és bell i sofisticat. Per a mí l’inconvenient bàsic és que no hi ha un fil prou consistent, que anem veien coses boniques i terribles, un Berlin que desespera, un Pablo Derqui que toca la guitarra, una Nathalie Poza que toca força bé el piano però hi ha aquí uns creadors, dirigits per Andrés Lima que no han sabut fer lligar la maionesa. No hi ha línia temàtica ni tampoc argumental, no sabem quan s’acaba l’espectacle perquè estem desorientats en un mòn bellíssim de misèria humana, amb una música que molts coneixem i estimem però no ens podem “enganxar” a l’espectacle. I això a mí em sembla massa decebedor. Llàstima perquè aquest “Berlin” era una aposta arriscada del nou director del Romea, Borja Sitjà, i cal aplaudir l’allunyament de la convencionalitat, però és un perill que cal córrer i acceptar.