Berlín és la
bèstia que ens arrossega, el fred d’Alaska penetrant-nos els ossos, el dolor i
la infinita tristesa d’un ésser (auto) mutilat. És un disc que representa els
instints més baixos, un cant a l’auto degradació. I alhora, com tota obra de
Lou Reed, és una història d’amor. Un amor, el de Caroline i Jim, cru,
destructiu i perillós que crea addicció. Berlín també és el tercer àlbum en
solitari de Lou Reed i l’intent definitiu de trencar els lligams amb The Velvet
Underground i el glam-rock que havia popularitzat junt amb David Bowie. A
diferència de Transformer (1972) aquí
no hi ha caos, no hi ha distorsió, és un disc que, com va escriure David Morán
a la revista Rockdelux “envasa
al buit la desolació entre enderrocs de rock i versos punxants”.

En el seu debut com a director artístic del Teatre Romea,
Borja Sitjà,-amic íntim de Lou Reed-, li ha volgut retre homenatge i va
encarregar a Andrés Lima un muntatge de tribut a Berlín. L’ex integrant
d’Animalario, amb la col·laboració dels dramaturgs Juan Cavestany, Pau Miró i
Juan Villoro, ha transformat el disc en un potent poema audiovisual més proper,
això sí, a l’estètica de Robert LePage que a la de la pel·lícula Trainspotting que és, per cert, com una
servidora s’imagina aquesta sad song.

Berlín no és el mateix per a tothom i, per tant, és quasi
inevitable que l’espectacle del Teatre Romea, escrit a vuit mans, tingui
escenes punyents que representen l’ànima del disc i altres d’inventades i potser un pèl massa amables que s’assemblen més a Stephanie Says (cançó de la Velvet en
la qual es basa Caroline Says II) que a la versió de Berlin. Potser hauria
estat diferent (o més arriscat) si Lima, Villoro, Cavestany i Miró haguéssin
optat per allunyar-se totalment del disc i fer una mena de Berlín. Capital Alaska, el llibre de relats inspirats en l’àlbum de
Lou Reed que va editar fa un parell d’anys 66RPM.

Desde Berlín, doncs, no té en tot moment la força esquinçadora i crua
de l’LP de Lou Reed però les entregades i vibrants interpretacions de Pablo Derqui i
Nathalie Poza aconsegueixen mantenir a l’espectador clavat a la butaca, a
l’espera de la següent dosi. I retre, per tant, un necessari homenatge a un
dels millors músics i poetes del segle XX.