‘Desde Berlín. Tributo a Lou Reed’ agafa un dels discos més significatius del músic de Nova York, ‘Berlín’, i el tradueix en pell, suor i llàgrimes. Ara, ‘Caroline Says I’, ‘Lady day’ o ‘Sad song’ agafen tridimensionalitat en un escenari presidit per un gran llit que tant és un temple dedicat a la passió com una tomba. Els qui protagonitzen el descens als inferns són els actors Pablo Derqui i Nathalie Poza, les dues grans baules de l’espectacle, que ofereixen unes actuacions generoses i extremes. 

Derqui i Poza són Jim i Caroline, dos joves desesperats per sentir, per viure, però tan fets malbé que són incapaços d’estimar sense ferir. En escena es despullen físicament i emocionalment per fer arribar a l’espectador els moments més intensos i viscerals d’una relació amorosa marcada per les drogues, la violència i la falta de recursos econòmics. Tot i que ells s’espremen fins a l’extenuació, el text, escrit a sis mans per Juan Villoro, Juan Cavestany i Pau Miró no els acaba d’ajudar a transmetre el viatge emocional de les dues ànimes erràtiques a qui donen vida. El públic va d’escena en escena a batzegades, passant d’un moment àlgid a un altre, sense un fil narratiu i sentimental que, segurament, si el sabés, li faria encongir l’estómac.

Potser n’esperàvem massa, potser traspassar l’atmosfera d’un disc escoltat a la penombra a una sala teatral no és tan fàcil com es podria pensar, potser és que, de Lou Reed, només n’hi haurà un.