Rebut
amb xiulets en el moment de la seva presentació (1973), elevat més tard –i molt
merescudament– a la categoria d’obra de culte, Berlin és, més que un
disc, pur teatre. Conté tots els elements d’un drama musical: un argument
poderós –la història d’amor extrem entre dos personatges marginals, condemnats a
una vida d’exclusió–, una partitura tan dolorosa com fascinant i un compositor venerat,
un ídol del rock, que va exorcisar els seus dimonis amb aquest treball.

Per
tot plegat, sorprèn que, fins ara, la passió de Caroline i Jim, els protagonistes
del drama, no hagués arribat als escenaris teatrals. Era un repte majúscul,
cert; els incondicionals de Lou Reed podrien haver carregat contra el musical
amb la ferocitat dels crítics discogràfics del 73. Però Andrés Lima, un dels
directors d’escena més interessants del teatre espanyol, s’ha vist amb cor de
donar vida escènica a aquests amants terribles, esperonat sens dubte per l’entusiame
de Borja Sitjà, instigador del projecte, i per la complicitat d’alguns dels seus
col·labordors habituals, com l’actriu Nathalie Poza (intèrpret de Caroline), l’escenògrafa
i figurinista Beatriz San Juan o el dramaturg Juan Cavestany. No és Cavestany l’únic
autor que ha escrit els diàlegs de Desde Berlín. Tributo a Lou Reed, i
això ha afectat a la unitat de l’espectacle, a estones un pèl inconnex: Juan
Villoro, Pau Miró i el mateix Lima també han participat en l’escriptura
dramàtica, a banda, és clar, de Lou Reed, del qual s’escolten alguns temes –traduïts
gairebé de manera simultània per un dels dos actors, una operació que funciona de
bon començament però que, a força de repetir-se, acaba cansant–, i que posa la
banda sonora a la delirant relació.

Lima ha sabut traslladar la carnalitat, el foc, el desconsol del disc a
l’escena, amb un treball d’actors (Poza i Pablo Derqui) físic, intens. Hi ha
moments d’enorme plasticitat visual –el primer cop que Caroline i Jim fan l’amor,
el suïcidi de la dona–, tan hipnòtics com la banda sonora que els embolcalla. Altres
són potents, com aquells en què Nathalie Poza canta al piano, amb veu trencada,
al darrere del decorat, i només veiem el seu perfil retallat per les ombres; malgrat
això, en molts altres el muntatge no aconsegueix trasbalsar-nos, torbar-nos
tant com el Berlinmusical. L’equip artístic, però, no n’és
culpable: un muntatge d’aquestes característiques demana un escenari íntim, reduït,
en què els espectadors puguin veure suar, plorar, tremolar els intèrprets,
entrar en el seu malson, gairebé tocar-lo. Difícilment, el públic de les
darreres files del Romea patirà amb la confusió de Caroline o amb el mono
de Jim…