Pinter torna a Barcelona aquesta temporada. Ara, de bracet de Sergi Belbel, que encar amai l’havia abordat. El director cuida cada gest i mirada. És una peça per mirar-se-la d’aprop. Mirant com desbrossen aquella relació de triangular amb el temps. No cal mirar a qui parla. N’hi ha prou amb mirar a qui escolta. Perquè igual que la pausa (ewl que no és diu) genera informació, també la reacció del que escolta aporta plecs als personatges. De fet, és una possibilitat similar a la d’El crèdit (en què l’acció passa en un giratori) qiue també ha dirigit Belbel aquesta temporada.

El treball de tots tres actors és acurada i suggerent. Divertida, quan repassen els moments d’esbarjo juvenil de les dues secretàries o quan canten els temes de l’època desafinant (Blue moon… ); Tendre, quan recorden com es van conèixer Kate i Deeley; Fosc, quan es repeteix l’escena del company plorant i s’intueix una escena violenta que deu rossegar en alguna consciència. Bon treball, text que permet viatjar. I espai coherent amb la prpsta. Perquè Belbel situa els personatges en un escenari que recorda una andana de metro (llarga i elevada) i que permet aixecar la tensió quan a la pausa se li sumen els llargs desplaçaments. Sembla que tot hagi d’esclatar. Teatre intens.