Hipòtesis
i més hipòtesis. ‘Vells temps’ mena l’espectador a construir i reconstruir els
fets que es relaten sense saber del cert si va ben encaminat. Realitat i ficció
s’entrecreuen en un joc de present i passat, vivència, record i imaginació
difícil de determinar. De fet, aquesta és la voluntat de l’autor, Harold
Pinter, un “triï la seva aventura” que deixa el públic sota una pluja de preguntes
mentre mira de respondre a un trencaclosques que no encaixa.

‘Vells
temps’ és (sempre presumptament) la trobada d’un matrimoni amb una antiga amiga
d’ella vint anys després de veure’s per última vegada. Tota l’acció es
desenvolupa a la sala d’estar de casa de la parella. Una tranquil·la estança amb
dos sofàs-llit –situats a banda i banda de l’escenari, al costat d’un moble-bar–,
un tercer seient central, una làmpada i una llarguíssima horitzontal cortina
blanca. La quieta i calmada atmosfera de llum tènue, música ambiental i fugisser
fum de cigar, s’alternarà amb silencis incòmodes, comentaris punyents i crits d’impotència.
Els personatges flirtaran uns amb altres oferint escenes de fina complicitat
com els instants musicals de Sílvia Bel i Carles Martínez, de continguda
hostilitat canalitzada a través d’uns magnífics diàlegs i, sobretot, d’una
morbositat que regna d’inici a final.

Aquí, cada
gest, cada paraula, cada petit somriure lent i tímid, té el seu significat i,
més que voler desgranar-lo per comprendre’l en la seva essència, l’espectador
en gaudirà plenament si l’assaboreix sense ànsies de res més. És gairebé
inevitable qüestionar-se els enigmes que planteja l’obra, i fins i tot engrescador
posar en comú les pròpies teories en sortir de la funció, però per frases clau
com aquesta “Hi ha coses que recordes encara que pugui ser que no hagin passat
mai”, sembla que Pinter no tenia cap interès en definir completament la
història.

Els actors
(la tercera peça d’aquest triangular engranatge és Míriam Alamany) encarnen els
personatges del dramaturg anglès amb la precisió i l’elegància que requereix el
text, atenent-se als intensos sentiments que forçosament flueixen per dins seu
i fent voleiar la imaginació d’un públic que, veritablement, creu reviure el seu
passat, quan gaudien intensament d’una joventut marcada per l’amor a l’art, la
música, el cinema, la poesia, els cafès i la filosofia.