“Hi ha coses que
recordes encara que pugui ser que no hagin passat mai. Hi ha coses que jo
recordo que potser no m’han passat mai, però, quan les recordo, llavors passen
de debò.” Hi ha frases dites que impregnen de permanent interès una funció
teatral. Vells temps.

Podem estar segurs
de res? No, no podem estar segurs de res. Tot pot ser que sí o pot ser que no.
El fet és que és molt difícil definir què va passar en qualsevol moment en un
passat, un fet puntual, una trobada, una conversa, una nit, una relació sexual,
una pel·lícula… I naturalment fem memòria, però la memòria acaba essent una
ficció que es torna un rèdit real inqüestionable. Han passat les coses que diem
en realitat? L’efecte, el resultat d’imaginar, un cop imaginem res concret, és
que allò aparent es torna tan veritat com la mateixa realitat. Perquè imaginar
és recrear el temps de forma intensa en el present, de tal manera que les coses,
hagin passat o no hagin passat, tornen vives davant dels nostres ulls. La
veritat de la mentida? La veritat de la fantasia? I això és el que li passa a
l’espectador, és el que passa de forma meravellosa a Vells temps, quan l’Anna
visita, vint anys després, a l’enigmàtica Kate,
amiga de joventut i esposa ara de l’imprevisible Deeley. Pinter desencaixa la vida interior d’un parella xopant l’espai
escènic d’una atmosfera amenaçant i ambigua. Tinta negra damunt l’esperit blanc
burgès. I malgrat en Belbel prioritzi un cert esteticisme encarcarat,
l’esplèndida interpretació de Míriam Alamany (Kate) i de Carles Martínez
(Deeley) fan estar l’espectador al caire d’un fondeig íntim i penetrant.