Una gran actriu davant d’un repte majúscul : posar dempeus ‘ La rosa tatuada ‘ de Tennessee Williams , un text que no connecta massa amb l’espectador del segle XXI a qui la directora Carlota Subirós ha sabut donar l’embolcall idoni , tot i la dificultat d’haver de omplir un escenari tan gran amb el de la Sala Gran del TNC. Clara Segura assumeix en aquestes circumstàncies l’obligada focalització del seu rol en l’univers de la casa giratòria amb teulada de zinc creada per Max Glaenzel que centra la posada en escena , i encara que des de la llunyania de les localitats es perden molts matisos de la seva interpretació compon una Serafina delle Rose de llibre. La seva interpretació del personatge de la vídua que s’aferra a la memòria del desaparegut marit en el tancat ambient de la comunitat siciliana d’una localitat pròxima a Nova Orleans és memorable i ens remet a les actuacions de recordades heroïnes del neorealisme italià .. L’interpretació creix en intensitat quan Serafina coneix a Alvaro Mangiacavallo ( Bruno Oro ) , descobreix la infidelitat del seu desaparegut marit i sent renéixer tota la sensualitat de la seva explosiva i voluptuosa personalitat. El record de la carnal interpretació d’Anna Magnani , per a la qual l’autor va escriure l’obra a Barcelona  i a qui l’actriu catalana té com a referent, planeja durant tota la funció. La dificultat que es planteja, en un àmbit deliberadament fosc fora de la casa , és la de la dispersió en què es mouen els bons secundaris d’aquest muntatge en el qual l’ambient de l’entorn té tant pes com el de la protagonista. Subirós ha estat fidel a l’obra de Williams i ha utilitzat intel · ligents recursos per donar carnadura al muntatge que manté l’interès de la trama fins al final . Els simbolismes de l’obra són presents en el relat i queden ben reflectits els prejudicis d’un entorn asfixiant. Recomanable