El primer espectacle que farà temporada a la Sala Gran del TNC de l’època de Xavier Albertí pot patir del desinterès del públic. Cal reconèixer que l’obra, de prop de tres hores de durada, manté l’atenció i distreu amb unes interpretacions que es mouen entre el punt còmic i el tràgic. Un exercici difícil perquè si no es mesuren bé les forces i s’interpreta com a còmic allò dramàtic, es cau en el més profund dels pous. La rosa tatuada no és una obra gens fàcil, en aquest sentit. I fer-la a la Sala Gran en què el públic està a pocs i, sobretot, a molts metres de distància fa difícil poder modular bé gestos i veus per mostrar amb quin color de la paleta s’està fent el traç de la peça. 

Clara Segura és una gran actriu. Tot i que aguanta bé els embats del seu personatge, entre èpic i covard, no supera el drama de molts altres treballs seus (Incendis, al capdavant, evidentment, però també Antígona o Ets aquí?, per citar-ne de casos ben extrems). La proposta de concentrar l’acció en el pis (de teulada de zinc, dit fins a l’esgotament) podria funcionar si tot el que passa fora no quedés tant distanciat, lluny, quasi imperceptible, fora de micro. Probablement, Carlota Subirós ha renunciat a molts dels seus elements dramatúrgics (el moviment, el video, el món de la fantasia…) per a correspondre als favors d’un públic que ha d’anar a la Sala Gran del TNC. És una llàstima (tot i que pugui ser adequada la reflexió).

En la presentació, es parlava de la casuística que Tennessee Williams va escriure la peça a l’hotel Colón de Barcelona. És una perla que caldria aprofitar i que només serveix com a reclam previ. Sí, potser en alguna interpretació musical (que són prou benvingudes i ho serien més si s’encavalquessin millor amb la trama i sobretot amb la densitat del pis) s’interpreta un lament que pot recordar al flamenc, una petita picada d’ullet al món lorquià. Però cal buscar-lo massa.

 La pega principal de La rosa tatuada és que és una peça en què no interpela l’espectador d’avui. Com a màxim, li planteja alguna qüestió sobre la fidelitat, o no, del marit mort per culpa d’un accident provocat. La posada en escena deixa molt llisa la trama; les contradiccions dels personatges no bateguen amb el públic. Potser era impossible. Potser sí s’hagués fet a la Sala Petita… Potser si la casa no fes tantes voltes. En definitiva, massa voltes i treballs per a tant poc a expressar. Hi haurà millors propostes a la Gran.