‘La rosa tatuada’ només pot ser vista i llegida avui, segle XXI, com un testimoni d’un temps ja llunyà i d’una societat encotillada i plena de prejudicis —que em sembla que és el que no ha estalviat la directora Carlota Subirós, autora també de la traducció— tot i que conceptes com la immigració —en aquest cas la immigració italiana als Estats Units dels anys quaranta-cinquanta ambientada a l’àrea de Nova Orleans— i les seves dificultats d’integració recobren a hores d’ara un relleu especial. De fons, un sentiment que difícilment elimina el pas del temps: l’empremta de la infidelitat, tan arrelada en la cultura occidental, més enllà fins i tot de la mort, d’un dels membres de la parella. (…)  La posada en escena de Carlota Subirós de ‘La rosa tatuada’ utilitza el recurs d’una escenografia giratòria. La fórmula que facilita la tècnica moderna dels cavallets de fira permet a la directora situar un espai reclòs, com el de la modesta casa de Serafina delle Rose, del dret i del revés, enmig d’un macroespai fosc i negre de l’amplitud i la profunditat de l’escenari de la Sala Gran del TNC que en aquesta ocasió fa d’espectre exterior de la casa que amenaça la protagonista, Serafina, a l’interior. I aquí hem arribat: a aquesta Serafina delle Rose que interpreta l’actriu Clara Segura i que un es pregunta, tenint en compte que és la primera vegada que es representa l’obra en català, quan de temps s’ha deixat covar en el repòs escènic fins a trobar l’actriu potser més magnaniana per no provocar un trauma en els cinèfils del blanc i negre.