La Sala Gran del TNC obre les portes a
un gran drama: un clàssic contemporani dels que, de tant en tant, tornen a les
cartelleres. La rosa tatuada (1951)
és un drama molt proper a la tragèdia clàssica, sols que Tennessee Williams va
retratar la seva heroïna des d’una pietat i commiseració  molt propera (empatia, en diem ara). La versió que ens ofereix
Carlota Subirós (traductora i directora) incideix també en el rostre més humà
de la protagonista però marcant els trets tràgics de l’obra. Subirós basteix
l’espectacle en un immens no-espai que és l’ingent escenari de la Sala Gran:
una gegantina caixa negra. Al bell mig d’aquest no res, trobem una petita casa
(ho sembla més del que ho és) on hi passa tot. Del no res apareix el cor que
amb els seus càntics i remors penetra subtilment a l’interior de la modesta
vivenda. Des del no res i en direcció enlloc, travessa l’escenari la
personificació de la malastrugança. Tot l’univers simbòlic de l’obra es
projecta sobre les parets de la casa. I la casa gira en un remolí de forces
centrífugues i centrípetes. Una forma de representar la correlació de forces
entre el món salvatge i la civilització, entre el dins i el fora, que Williams
va expressar en aquesta i altres obres. És difícil omplir un espai escènic com
el del Nacional, Max Glaenzel ha trobat una solució senzilla, coherent i
significativa. El joc de volums acaba engrandit la figura de la protagonista
que es mou dins un espai molt reduït, envoltada d’objectes que l’empresonen, i lluitant
sense saber-ho per sortir-ne. Serafina (Clara Segura) és la única gran
protagonista del drama, una dona que, dins un cor que no li cap al cos,
conserva la força de les heroïnes tràgiques. Clara Segura s’aboca tota ella en
el seu personatge omplint-lo fins a vesar i dotant-lo d’una gran força. La
resta gira al seu voltant, sovint despullant-la per oferir-nos la imatge més
crua, però també abrigant-la  per
enaltir-la. Un joc molt propi de l’autor que Carlota Subirós ha sabut
traslladar amb precisió sobre l’escenari. Només caldrà ara vetllar que la
parella Clara Segura/Bruno Oro no derivi cap a una perillosa comicitat molt poc
adient.