Qui ho diu, que les grans dimensions de la Sala
Gran del TNC, obliguen a omplir aquest espai amb muntatges monumentals? Per
contra, Carlota Subirós s’apropa intel·ligentment a la magnífica obra del gran
Tennessee Williams que té entre mans (un text potser més desequilibrat que les
seves obres mestres, però ple d’aquella potència torrencial, aquella intensitat
eròtica i aquella forma de situar sempre la realitat al llindar de l’excés
irreal que caracteritza tot el teatre de Williams) des de la sobrietat escenogràfica,
el buit i la foscor. Max Glaenzel ha construït per a Serafina -una Clara Segura
senzillament extraordinària- una casa giratòria molt apropiada per a un
personatge que ha fet de la seva llar la seva presó emocional , i ha decidit
renunciar al món a la pitjor manera lorquina; la que seguia la Bernarda Alba.
Però, per sort, la Serafina encara es pot deixar arrossegar per la voràgine de
la sensualitat, com aquesta casa seva damunt de la qual, Subirós projecta imatges tan carregades de simbolisme com el mateix text. Un text que, per cert,
ens mostra el rostre menys tràgic de Williams: tot i que argumentalment
parlant, tampoc no som tan lluny de Maggie, la gata, o de la Blanche Dubois que
 viatja en tramvia cap a la seva perdició, aquí l’humor i les ganes de
viure, no es mostren disposats a claudicar.