Hi ha una època
complicada per a qualsevol peça teatral en la qual les generacions
immediatament posteriors a la seva creació avaluen o bé el seu prematur
envelliment o bé les possibilitats de transcendir. En aquest sentit, l’espai
de Tennessee Williams com a referent dramatúrgic del segle XX està fora de
dubte, no així el d’alguna de les seves peces.

La rosa tatuada conté tot el valor representatiu del llenguatge
de l’autor: simbolismes, temàtica, ambientació. No obstant això, les
coordenades morals de la comunitat emigrant siciliana als EUA de la primera
meitat del segle XX i la seva manera d’afrontar el sexe i la passió tal volta
necessitin una retopada estètica que el muntatge de Carlota Subirós no acaba d’enlairar.

No ajuden, en
aquest sentit, el subratllat de les ja reiteratives figures del text (roses,
tatuatges, la bruixa, la cabra), un repartiment secundari dispers, el viratge
humorístic tan marcat d’algunes de les escenes més sensuals i la distància
física que la Sala Gran del TNC interposa entre públic i la intimitat requerida.
La potència protagonista de Clara Segura, afortunadament, capitaneja el vaixell
fins fer-lo arribar a bon port.