El President

Rosa Renom refulgeix amb llum pròpia en una primera part per a ella tota sola, senzillament enlluernadora. Dibuixa amb tots els clarobscurs imaginables el paper de l'esposa del president, que té les mans greixades en l'exercici del poder i la llengua esmolada per la impunitat. Amb tot, es va escrostonant arran l'atemptat fallit que acaba de sofrir el marit. N'ha sortit il·lès però l'ensurt ha mort el gosset faldiller, única companyia fidel de la senyora. Interpreta de cara al públic, convertida la quarta paret en mirall davant del qual es maquilla i fa ganyotes ans d'acudir a l'enterro del militar que va aturar la bala dirigida al marit. El contrast brutal entre el tirànic tracte que dispensa a la seva fàmula, que no diu ni ase ni bèstia, i la coent deferència pel gosset mort amb qui segueix dialogant, defineix, en la poderosa interpretació de la Renom, les contradiccions abismals de la protagonista. La segona part pertany a Francesc Orella, el president, vulgar, bevedor, femeller i, en el fons, extremadament fràgil. L’actor construeix un personatge que es rebolca en l’excés però que, contràriament a la seva esposa, no té por. El text de Bernhard és un os difícil de rosegar. Només dos intèrprets excepcionals com Rosa Renom i Francesc Orella mantenen una espurna d’interès en el llac de la banalitat del poder. Un bassal on tant s’agraden de xipollejar molts polítics ebris de supèrbia però amb peus de fang...

Dos corrosius Bernhard en només una setmana. Des de la minuciosa fins a l'extrem 'Tala' de Krystian Lupa a Temporada Alta a aquesta aclaparadora versió de 'El President' a càrrec de Carme Portaceli a la Sala Tallers del TNC. Però si en la primera obra dominava una evident coralitat amb l'eix posat en el demolidor retrat de la societat artística i burgesa austríaca, en la segona el focus se centra en la despietada i àcida crítica sobre la tirania del poder exposada a partir de la construcció dels dos personatges que encarnen magistralment Francesc Orella i Rosa Renom. President i presidenta es reparteixen equitativament els ben estructurats monòlegs interpretats davant l'expressiu silenci dels 'interlocutors' que els envolten.Apareix en les dues primeres escenes la delirant i aterrida primera dama que acaba de patir al costat del seu marit un atemptat en què han mort un coronel del seu seguici i el gosset de la senyora. La neuròtica muller maltracta a la seva criada (una expressiva Montse Pérez) davant la qual recita totes les seves frivolitats i pors, inclòsa la de el que el seu propi i anarquista fill estigui darrere d'aquesta i futures conspiracions, mentre darrere d'un biombo s'escolte la tos del seu marit, atès per un massatgista (Josep Julien). Entre el matrimoni només hi ha una enrevessada relació d' interessos i la desaparició del gos ha sumit en la desesperació a la histèrica dama, que havia bolcat en l'animal gran part de la seva vinculació afectiva. Un capellà, amb el qual ella es refugiarà en un poble de muntanya, i el seu carnisser i amant, són els seus altres ocasionals suports. El desplegament de recursos de l'actriu en la composició del seu personatge és descomunal sense que cap gest o paraula siguin gratuïts. Fa una veritable creació del seu rol.La irrupció de Orella en l'últim tram no pot ser més impactant. És l'exemplificació, des de lo caricaturesc i grotesc, del patètic tirà que es creu molt poderós però que utilitza la fugida cap endavant per submergir-se en un món hedonista i d'excessos al costat de la seva amant, una mediocre actriu / cortesana (esplèndida Daniela Feixas) que dóna una força i sensualitat increïbles al seu personatge sense pràcticament obrir boca.El mandatari s'ha refugiat a Estoril, allunyat de les tensions i atret pel clima atlàntic i la dictadura portuguesa. El catàleg interpretatiu exhibit pel actor és amplíssim amb suggerents composicions al costat de l'atractiva Feixas. Orella esbossa magistralment la bogeria del personatge. La por a la mort, la doble moral, la traïció, la infelicitat i la inseguretat emergeixen en la seva llarga intervenció, en la qual no hi falta una dura sàtira sobre els deliris de la seva dona. Josep Costa (coronel) i Sergi Misas (ambaixador) assisteixen silenciosos a la desbordada simfonia d'aquesta caiguda del tirà, molt ben dirigida per Portaceli dins d'un encertat embolcall escenogràfic de Paco Azorín.

L'obra 'El President', consta de tres parts ben definides: la primera, coneixem a la seva dona, una 'senyora' que pensa en veu alta, de vegades, i que la major part del temps parla amb la seva assistenta-criada amb una actitud entre despòtica, condescendent i paternalista, mentre va desgranant totes les seves obsessions i paranoies, en general petites i pròpies d'algú de classe alta i poca feina... segurament un monòleg, perquè això és, que retrata la realitat d'aquesta mena de persones, però que costa de seguir amb atenció, per la futilesa de les seves preocupacions.Jo, que no sabia exactament com va l'obra original, vaig arribar a insinuar a la persona que m'acompanyava, 'a veure si la obra és la presidenta' pensant en una ironia de l'autor, que retrata un home a través de la dona que hi ha al darrera. I no és que la seva intèrpret, la Rosa Renom, no ho faci bé, que ho fa molt bé. És que -al menys per a mi- tot plegat resultava sense interès, tret de la petita ironia (no tan innocent, certament) de la dona que lamenta l'assassinat per equivocació del seu gosset, quan l'objectiu era el seu marit.Després d'un fosc i canvi d'escenari, arriba, sense avisar, el plat fort de la funció: el president.I aquí s'ajunten dos fets excepcionals: la força del text de Thomas Bernhard, destructiva pel que fa al retrat dels homes (i aqui sí que el gènere compta) que arriben al cim social, al poder absolut (o gairebé), i que el busquen i viuen per i per a ell. Però és que també resulta excepcional la interpretació de Francesc Orella. Mai... mai, havia sentit com un home (entengui's el personatge) que a la força ha de resultar extraordinari, per bé o per mal, es despulla i ens confessa sense embuts els seus orígens, els seus desitjos, les seves conclusions sobre la naturalesa humana, les excuses de tota mena per a resultar dèspota i poder dormir per les nits... i que a sobre no et resulti fastigós, com ho resulta en altres aproximacions que s'han fet, o ja se l'està jutjant abans d'escoltar-lo. Pot agradar o no, et pots identificar o no, però hi ha una veritat intensa i innegable en tot el que vomita en els seus dos monòlegs, les parta segona i tercera de l'obra, una, sol amb la seva 'querida' -recordeu quan se'n deia així?-, i un altre amb uns personatges que l'entenen, perquè són tan poderosos i mancats d'escrúpols com ell.I per molt bo que sigui el text, que ho és, no se m'acudeix ningú més adient per a dir-lo fer-nos-el sentir que el Francesc Orella. Incommensurable. Tan dins del paper, que de vegades sembla que l'oblidi, i hagi d'agafar-se a la veritat que ens vomita per a prosseguir. Només per ell val la pena venir a la Sala Tallers a veure aquest president. Ens fa sentir, ens fa conèixer, ens fa reconèixer aquesta mena d'homes, i fins i tot a alguns ens fa compadir-lo per la presó que s'han construït. La veritat última des de la perspectiva d'algú que ha nascut humil i ha escalat fins al cim de la seva societat*, encara que faci mal, per la seva tenacitat, intel·ligència i força interior.I perdoneu l'expressió, quina 'putada' que et donin qualsevol altre paper en aquesta obra, per la irrellevància a la qual et veus condemnat, per la falta gairebé absoluta de text (excepte en el cas de l'esposa), i la subordinació en la que et veus obligat a transitar tota l'estona. Potser la Montse Pérez ressalta una mica darrera en tot moment de la 'presidenta', amb el gest de submissió, propi d'un 'servant' amb aires d'Anthony Hopkins femení a 'The remains of the day'. Els dos polítics, sempre ensabonant-lo i, el personatge més llastimós -no la interpretació, correcta, però sí el paper a què el text la condemna-, la seva 'querida' (com m'agrada aquesta paraula) avocada a riure contínuament per no ser un personatge mut.I per damunt de tot, un monstre que es menja l'escena amb avidesa, un Francesc Orella/President que *en certs moments recordava, al menys a mi, al ciutadà Kane d'Orson Welles.Per treure's el barret, si en dugués.El meu veí de butaca, parlant posteriorment definia les reflexions del 'president' com a 'profundament madures', i així ho són. PD. no estic d'acord en què sigui una obra per a majors de 16 anys, com s'anuncia a la web. Entendre mínimament els raonaments, experiències vitals i la 'profunda maduresa' del protagonista -en paraules del meu acompanyant- requereix d'una maduresa que no és fàcil de trobar fins a certa edat. És una obra per a adults, en el ple sentit de l'expressió.

Bernhard es va equivocar amb el títol. Perquè qui domina l'escena en aquesta direcció de Carme Portaceli és la presidenta. I és que Rosa Renom li dóna un cert aire de clown a la protagonista, una genialitat. De fet, és prou ridícul (i alhora degradant) el seu comportament amb la minyona (continguda amb encert, Montse Pérez) i també la seva desolació per la mort de la seva mascota d'un atac de cor, espantat per un tret que apuntava al president i acaba matant per accident al coronel. El primer monòleg és brillant, perquè despulla el poder i alhora dringa còmicament la situació. Més depravat i fosc és la seqüència del president (Francesc Orella, solvent) a Estoril amb la seva amant (exuberant i de càndida estupidesa Daniela Feixas). En realitat, són dos desgraciats que confien més en la seva perspectiva professional del que deurien, possiblement. El president, en realitat, ha deixat de creure en la democràcia i només es deixa seduir per l'ordre en les dictadures que dóna molt espai d'impunitat als governants (la que ell desitja i, en part, disfruta, lluny de la seva petita Àustria).Si la presidenta opta per fer un paper en un espectacle de teatre familiar, l'amant és una cantant de segona filera que opta a saltar als llums de neó. L'obsessió per denunciar l'art de Bernhard arriba a extrems ridiculament divertits. Al país, en realitat, hi regna el desordre, l'anarquisme. El propi fill sembla haver estat seduït per aquesta ideologia que arrasarà amb tot, també amb el monument al soldat desconegut. Sembla que, fins i tot membres del Tribunal Constitucional (!) han estat víctima d'aquests atemptats indiscriminats amb els que ostenten poder. I a Estoril, un homenatge al terrorisme de la transició amb dos vehicles sobrevolant un restaurant de luxe. Una acrobàcia similar a la del vehicle de Carrero Blanco que va volar un edifici empès per una de les primeres bombes d'ETA. La democràcia mal entesa és la dictadura més perversa. Portaceli aconsegueix atrapar la mirada cínica de Bernhard  amb un somriure glaçat dels espectadors. Bona troballa!