L’obra ‘El President’, consta de tres parts ben definides: la primera, coneixem a la seva dona, una ‘senyora’ que pensa en veu alta, de vegades, i que la major part del temps parla amb la seva assistenta-criada amb una actitud entre despòtica, condescendent i paternalista, mentre va desgranant totes les seves obsessions i paranoies, en general petites i pròpies d’algú de classe alta i poca feina… segurament un monòleg, perquè això és, que retrata la realitat d’aquesta mena de persones, però que costa de seguir amb atenció, per la futilesa de les seves preocupacions.

Jo, que no sabia exactament com va l’obra original, vaig arribar a insinuar a la persona que m’acompanyava, ‘a veure si la obra és la presidenta‘ pensant en una ironia de l’autor, que retrata un home a través de la dona que hi ha al darrera. I no és que la seva intèrpret, la Rosa Renom, no ho faci bé, que ho fa molt bé. És que -al menys per a mi- tot plegat resultava sense interès, tret de la petita ironia (no tan innocent, certament) de la dona que lamenta l’assassinat per equivocació del seu gosset, quan l’objectiu era el seu marit.

Després d’un fosc i canvi d’escenari, arriba, sense avisar, el plat fort de la funció: el president.

I aquí s’ajunten dos fets excepcionals: la força del text de Thomas Bernhard, destructiva pel que fa al retrat dels homes (i aqui sí que el gènere compta) que arriben al cim social, al poder absolut (o gairebé), i que el busquen i viuen per i per a ell. Però és que també resulta excepcional la interpretació de Francesc Orella. Mai… mai, havia sentit com un home (entengui’s el personatge) que a la força ha de resultar extraordinari, per bé o per mal, es despulla i ens confessa sense embuts els seus orígens, els seus desitjos, les seves conclusions sobre la naturalesa humana, les excuses de tota mena per a resultar dèspota i poder dormir per les nits… i que a sobre no et resulti fastigós, com ho resulta en altres aproximacions que s’han fet, o ja se l’està jutjant abans d’escoltar-lo. Pot agradar o no, et pots identificar o no, però hi ha una veritat intensa i innegable en tot el que vomita en els seus dos monòlegs, les parta segona i tercera de l’obra, una, sol amb la seva ‘querida’ -recordeu quan se’n deia així?-, i un altre amb uns personatges que l’entenen, perquè són tan poderosos i mancats d’escrúpols com ell.

I per molt bo que sigui el text, que ho és, no se m’acudeix ningú més adient per a dir-lo fer-nos-el sentir que el Francesc Orella. Incommensurable. Tan dins del paper, que de vegades sembla que l’oblidi, i hagi d’agafar-se a la veritat que ens vomita per a prosseguir. Només per ell val la pena venir a la Sala Tallers a veure aquest president. Ens fa sentir, ens fa conèixer, ens fa reconèixer aquesta mena d’homes, i fins i tot a alguns ens fa compadir-lo per la presó que s’han construït. La veritat última des de la perspectiva d’algú que ha nascut humil i ha escalat fins al cim de la seva societat*, encara que faci mal, per la seva tenacitat, intel·ligència i força interior.

I perdoneu l’expressió, quina ‘putada’ que et donin qualsevol altre paper en aquesta obra, per la irrellevància a la qual et veus condemnat, per la falta gairebé absoluta de text (excepte en el cas de l’esposa), i la subordinació en la que et veus obligat a transitar tota l’estona. Potser la Montse Pérez ressalta una mica darrera en tot moment de la ‘presidenta’, amb el gest de submissió, propi d’un ‘servant’ amb aires d‘Anthony Hopkins femení a ‘The remains of the day’. Els dos polítics, sempre ensabonant-lo i, el personatge més llastimós -no la interpretació, correcta, però sí el paper a què el text la condemna-, la seva ‘querida’ (com m’agrada aquesta paraula) avocada a riure contínuament per no ser un personatge mut.

I per damunt de tot, un monstre que es menja l’escena amb avidesa, un Francesc Orella/President que *en certs moments recordava, al menys a mi, al ciutadà Kane d’Orson Welles.

Per treure’s el barret, si en dugués.

El meu veí de butaca, parlant posteriorment definia les reflexions del ‘president’ com a ‘profundament madures’, i així ho són.

PD. no estic d’acord en què sigui una obra per a majors de 16 anys, com s’anuncia a la web. Entendre mínimament els raonaments, experiències vitals i la ‘profunda maduresa’ del protagonista -en paraules del meu acompanyant- requereix d’una maduresa que no és fàcil de trobar fins a certa edat. És una obra per a adults, en el ple sentit de l’expressió.