El “tòpic tema
del retrat” de les avantguardes plàstiques -aquells retrats de dames de magistral ironia- és recreat en aquesta obra d’un
Bernhard madur, en plena forma i que serva tota la ironia secular. La Primera Dama
ha perdut el seu gosset en un atemptat terrorista contra el seu marit. En el
cas del President, el company fidel i confident que ha mort en l’atemptat era
un vell coronel. L’atemptat i la fatal pèrdua per ambdues parts deslliga totes
les pors i inseguretats dels protagonistes, els fa caminar per la corda fluixa mentre
es preparen pel funeral d’Estat per acomiadar el Coronel i, després, en les
seves  divergents formes de fugida. És
amb la seva xerrameca incontenible on es dibuixa el precís retrat de l’amarga i
terrible parella que fan el President i la seva esposa.  El terra tremola sota els seus peus mentre
President i Presidenta s’aferren a les seves convencions, la seva doble moral,
la seva ideologia ultraliberal del triomf del més fort per surar en un món que
s’ensorra. Rosa Renom i Francesc Orella encarnen els dos protagonistes que
monologuen -fins i tot a duo- amb la força i la fúria que mereix el text; sorprenent
en el cas de Rosa Renom pel delicat del 
seu aspecte. Ambdós, actor i actriu, han sabut brindar-nos uns
personatges que sedueixen en la seva monstruositat molt ben acompanyats per la
resta de l’elenc: Montse Pérez, Josep Julien, Daniela Feixas i Josep Costa. Carme
Portaceli encerta de ple amb aquesta posada en escena on hi ha abocat intel·ligència
i ofici a raig i aquest seu particular olfacte per apropar-nos els grans textes
contemporanis en els moments més escaients. Ens convé, ara més que mai,
deixar-nos seduir per aquest monstre bicèfal que és El President, conèixer-lo millor, aprendre a riure’ns d’ell i, fins
i tot, témer-lo.