Rosa
Renom refulgeix amb llum pròpia en una primera part per a ella tota sola,
senzillament enlluernadora. Dibuixa amb tots els clarobscurs imaginables el
paper de l’esposa del president, que té les mans greixades en l’exercici del
poder i la llengua esmolada per la impunitat. Amb tot, es va escrostonant arran
l’atemptat fallit que acaba de sofrir el marit. N’ha sortit il·lès però
l’ensurt ha mort el gosset faldiller, única companyia fidel de la senyora.
Interpreta de cara al públic, convertida la quarta paret en mirall davant del
qual es maquilla i fa ganyotes ans d’acudir a l’enterro del militar que va
aturar la bala dirigida al marit. El contrast brutal entre el tirànic tracte
que dispensa a la seva fàmula, que no diu ni ase ni bèstia, i la coent
deferència pel gosset mort amb qui segueix dialogant, defineix, en la poderosa
interpretació de la Renom, les contradiccions abismals de la protagonista. La
segona part pertany a Francesc Orella, el president, vulgar, bevedor, femeller
i, en el fons, extremadament fràgil. L’actor construeix un personatge que es
rebolca en l’excés però que, contràriament a la seva esposa, no té por. El text
de Bernhard és un os difícil de rosegar. Només dos intèrprets excepcionals com
Rosa Renom i Francesc Orella mantenen una espurna d’interès en el llac de la
banalitat del poder. Un bassal on tant s’agraden de xipollejar molts polítics
ebris de supèrbia però amb peus de fang…