Bernhard
ens capbussa en un microcosmos malaltís, el d’un president (escollit
democràticament però afecte a les dictadures) que, com la seva odiada muller,
s’amaga en una delirant torre d’ivori després de sobreviure a un frustrat
atemptat anarquista per acabar amb llurs vides. La megalomania que exhibeixen
en privat, davant de criats, cambrers, militars lleials i l’amant de torn (d’
ell) és tan espantosa com ridícula, i ens remet en molts moments a la d’ ’Ubú
rei’ de Jarry.

La
farsa política, a estones hilarant, està ben comandada per un gran duet interpretatiu, el de Rosa
Renom (el seu paper és d’una loquacitat frenètica, elèctrica) i Francesc
Orella. La resta de personatges fan de crosses, recolzant els monòlegs de la
parella presidencial.

Uns
monòlegs que Bernhard va recargolar amb dedicació, acarnissant-se amb l’ odiada
ideologia feixista que viu soterrada en la societat de l’’ordre establert’.
Però aquest bucle es fa repetitiu. Tant la devoció neuròtica de la ínclita
envers el gosset mort accidentalment en l’atemptat, com els tics de ‘pigmalió’ grotesc
del president maquillant  la galdosa carrera
d’actriu de la seva amant, per exemple, fan gràcia una estona, però són
reiteratius. Unes tisores per escurçar les dues hores de funció (excessives),
no haurien anat malament. Carme Portacelli, punteja la funció amb solucions
escèniques molt interessants (els canvis d’escena o l’espai sonor confegit de veus i
sorolls que alimenten la mania persecutòria de la parella presidencial), però
no evita que, tot plegat, acabi caient en cert tedi.