Bernhard es va equivocar amb el títol. Perquè qui domina l’escena en aquesta direcció de Carme Portaceli és la presidenta. I és que Rosa Renom li dóna un cert aire de clown a la protagonista, una genialitat. De fet, és prou ridícul (i alhora degradant) el seu comportament amb la minyona (continguda amb encert, Montse Pérez) i també la seva desolació per la mort de la seva mascota d’un atac de cor, espantat per un tret que apuntava al president i acaba matant per accident al coronel. El primer monòleg és brillant, perquè despulla el poder i alhora dringa còmicament la situació. 

Més depravat i fosc és la seqüència del president (Francesc Orella, solvent) a Estoril amb la seva amant (exuberant i de càndida estupidesa Daniela Feixas). En realitat, són dos desgraciats que confien més en la seva perspectiva professional del que deurien, possiblement. El president, en realitat, ha deixat de creure en la democràcia i només es deixa seduir per l’ordre en les dictadures que dóna molt espai d’impunitat als governants (la que ell desitja i, en part, disfruta, lluny de la seva petita Àustria).

Si la presidenta opta per fer un paper en un espectacle de teatre familiar, l’amant és una cantant de segona filera que opta a saltar als llums de neó. L’obsessió per denunciar l’art de Bernhard arriba a extrems ridiculament divertits. Al país, en realitat, hi regna el desordre, l’anarquisme. El propi fill sembla haver estat seduït per aquesta ideologia que arrasarà amb tot, també amb el monument al soldat desconegut. Sembla que, fins i tot membres del Tribunal Constitucional (!) han estat víctima d’aquests atemptats indiscriminats amb els que ostenten poder. I a Estoril, un homenatge al terrorisme de la transició amb dos vehicles sobrevolant un restaurant de luxe. Una acrobàcia similar a la del vehicle de Carrero Blanco que va volar un edifici empès per una de les primeres bombes d’ETA. La democràcia mal entesa és la dictadura més perversa. Portaceli aconsegueix atrapar la mirada cínica de Bernhard  amb un somriure glaçat dels espectadors. Bona troballa!