El crèdit

Fa gairebé cinc mesos que és a la cartellera i continua omplint cada vespre. Els rostres dels espectadors que han anat a veure El crèdit reflecteixen satisfacció i un somriure permanent. De tant en tant, també se senten riallades i algun aplaudiment espontani. Som davant d’una nova comèdia de Jordi Galceran que sembla voler seguir les passes d’aquell germà gran que va fer història: El mètode Grönholm, així mateix dirigit per Sergi Belbel. Tot i no tenir el seu pes argumental ni la seva intrigant astúcia, Galceran ha sabut trobar aquell punt que enganxa el públic que ha anat fins a la Villarroel amb la sana voluntat de passar una bona estona gràcies als tripijocs d’un banquer i un client que li sol·licita un crèdit. Una situació, doncs, ben actual que l’autor enfila amb bona agulla però que acaba derivant en una mena de caos existencial, un punt surrealista, en què s’hi barregen alguns dels temes que solen fer més gràcia i obtenir més bona resposta: el sexe, la relació de parella, els malentesos, les al·lusions puntuals a personatges o entitats prou conegudes... Ara bé, també cal dir que, d’aquesta bona rebuda, en són bàsicament responsables un fenomenal tàndem de “Jordis” –Bosch i Boixaderas– que ens regala un treball sense fissures, en perfecta sincronia, fruit de la seva gran professionalitat i de l’enteniment que ambdós mostren a l’escenari, i sense que la feina de l’un ressalti més que la de l’altre, perquè l’escotorit dramaturg ha sabut repartir equitativament els corresponents minuts de glòria.

El autor de El método Grönholm ha vuelto a dar en la diana con El crèdit. Dos soberbios actores –Jordi Bosch y Jordi Boixaderas– se bastan para enganchar al público en el hilarante juego entre un director de banco y un cliente desesperado que le enreda en una sagaz artimaña para conseguir que le conceda un crédito. El inicial zarpazo crítico al sistema bancario deriva pronto en asuntos donjuanescos. Es la argucia del solicitante para amenazar al reticente director con llevarle a la bancarrota económica y vital si no le concede el préstamo. La comedia se dispara con el in crescendo histriónico de Bosch, desternillante bufón frente a un pícaro Boixaderas que echa mano de los faroles para intentar ganarle la partida. Ocurrente y gracioso resulta también que este rectifique y aleccione al poderoso con su catalán impoluto. Sergi Belbel firma la hábil dirección, y se agradece el imperceptible giro de la escenografía (una mesa y un par de sillas) que permite al personal disfrutar de todos los perfiles del dúo protagonista en esta estupenda comedia que está arrasando en La Villarroel.

Una vegada més, es demostra que la suma de grans talents pot ser sinònim d'èxit de taquilla, tot i que el resultat, per a la crítica i part del públic, no sigui perfecte. I això és el que a un servidor li ha passat amb El Crèdit, la nova aposta de Jordi Galceran que, segurament més per desig del màrqueting que dels autors, ens volen vendre com el nou El mètode Grönholm. I és que, deixant de banda les expectatives, que un tendeix a rebaixar quan detecta estratègies publicitàries tan descarades, d'una peça escrita per un autor tan hàbil com Jordi Galceran i dirigida per un altre gat vell com Sergi Belbel espera evidentment joc, ironia, girs i sorpreses, però també una mica més de contenció i un humor menys evident, més intel ligent, més de somriure que de riallada.(...)Si a El mètode Grönholm el tema de fons, lligat amb l'actualitat , eren les relacions laborals i les dificultats per trobar feina , al Crèdit el títol no deixa cap dubte: aquí l' atac es dirigeix ​​al sistema financer i el sobtat canvi d'actitud de les entitats bancàries a l'hora de facilitar el crèdit a persones i empreses. La diferència principal és que, mentre a aquest èxit majúscul tota la història, els seus girs i personatges tenien una coherència de principi a fi i un humor fi i intel·ligent, aquí el rerefons econòmic es converteix en l'excusa per a una funció que pren el camí, legítim i molt efectiu, d'exagerar i estirar una situació surrealista fins al límit. A aquest joc boig i hiperbòlic col·laboren amb gran ofici aquests dos grans actors que són Jordi Boixaderas i Jordi Bosch, que compleixen amb gran efectivitat al servei de la funció amb el seu talent.Veient el ritme de venda d'entrades, i les rialles a la platea, és evident que Galceran i Belbel han jugat amb habilitat les seves cartes, i El Crèdit és i serà un èxit. Una altra cosa és que perduri en la memòria de la mateixa manera que El mètode Grönholm. Perquè l'humor, quan busca l'histrionisme i el riure fàcil, funciona per a una gran part del públic, i el resultat és immediat i gratificant. Però la ironia, aquest fons de crítica a un sistema econòmic podrit i a unes relacions humanes degradades, s'evapora pràcticament en sortir de la funció. Comèdia i èxit assegurats. Això ja ho tenen.

L'obra té dues parts amb estructura clàssica interna: el plantejament, el nus i el desenllaç. Lineal, doncs. Però, és la primera part la que guanya més punts, quan els dos protagonistes són encara qui són: director i client. I, en conseqüència, es comporten com a tals. La cosa es desmarxa a partir de la segona part i, a manera que l'un i l'altre van perdent el seu perfil inicial, el discurs es va també diluint i es va perdent el seu origen per caure en una trama d'embolic —no pas d'embolics, perquè només n'hi ha un— que per arribar als noranta minuts —amb interrupcions per riures incloses— diria que s'ha hagut d'allargar com un xiclet. Un —que no vol dir tothom— voldria que la primera part tingués continuïtat, que la dialèctica entre prestamista i creditor no s'aprimés sinó que s'engreixés, i que s'esventressin algunes interioritats més sobre els mecanismes que han portat a l'estafa pública consentida oficialment més important del segle.

L'afany de repetir un èxit com el Mètode Gronhölm ha portat Jordi Galceran, en tàndem amb Sergi Belbel a la direcció, a confeccionar aquest mecanisme de la riallada fàcil anomenat El crèdit, una comèdia tan eficaç com lleugera que desencadena un batre de barres persistent entre l'audiència més captiva de les fórmules humorístiques de masses. La calderada està garantida, perquè la peça flueix en una espiral de variacions a l'entorn d'un sol gag. Clar que Jordi Bosch i Jordi Boixaderas fan un treball interpretatiu impecable: l'un en el rol del banquer que no vol donar crèdit, l'altre en el de maquiavèlic client que farà el que calgui per aconseguir-ho. Un duel actoral impactant i soberg que mereix totes les barretades. Llàstima que sobre un entramat de diàlegs hilarants, sí, però que s'evaporen sense deixar ni traça. Es riu molt, és cert: visca la comèdia!

Jordi Galceran presenta un joc escènic al que ja ens té habituats: el públic només s'ha de deixar endur pels girs que, sense asos a la màniga, ens planteja l'autor. En aquest cas un client d'una caixa demana un crèdit sense oferir cap altre més garantia que la seva paraula de que el tornarà. A partir de la negativa del director de l'oficina, s'esdevé un joc de negociacions que eleva la comèdia fins a l'hilaritat humida de l'espectador que demana un respir abans de que els actors reprenguin el diàleg. Jordi Bosch i Jordi Boixaderas recreen aquella clàssica parella de comèdia americana on l'amistat impossible és el principal factor còmic: si el context d'oficines, materialisme i misèria del progrés ens porta cap a Billy Wilder, el diàleg i les personalitat oposades que perfila Galceran ens porten fins a Neil Simon. Comèdia, comèdia i comèdia.