Una
vegada més, es demostra que la suma de grans talents pot ser sinònim
d’èxit de taquilla, tot i que el resultat, per a la crítica i part del
públic, no sigui perfecte. I
això és el que a un servidor li ha passat amb El Crèdit, la nova
aposta de Jordi Galceran que, segurament més per desig del màrqueting
que dels autors, ens volen vendre com el nou El mètode Grönholm. I
és que, deixant de banda les expectatives, que un tendeix a rebaixar
quan detecta estratègies publicitàries tan descarades, d’una peça
escrita per un autor tan hàbil com Jordi Galceran i dirigida per un
altre gat vell com Sergi Belbel espera evidentment joc, ironia, girs i
sorpreses, però també una mica més de contenció i un humor menys
evident, més intel ligent, més de somriure que de riallada.

(…)

Si
a El mètode Grönholm el tema de fons, lligat amb l’actualitat , eren
les relacions laborals i les dificultats per trobar feina , al Crèdit el
títol no deixa cap dubte: aquí l’ atac es dirigeix ​​al sistema
financer i el sobtat canvi d’actitud de les entitats bancàries a l’hora de facilitar el crèdit a persones i empreses.

La
diferència principal és que, mentre a aquest èxit majúscul tota la
història, els seus girs i personatges tenien una coherència de principi a
fi i un humor fi i intel·ligent, aquí el rerefons econòmic es
converteix en l’excusa per a una funció que pren el camí, legítim i molt efectiu, d’exagerar i estirar una situació surrealista fins al límit. A
aquest joc boig i hiperbòlic col·laboren amb gran ofici aquests dos
grans actors que són Jordi Boixaderas i Jordi Bosch, que compleixen amb
gran efectivitat al servei de la funció amb el seu talent.

Veient
el ritme de venda d’entrades, i les rialles a la platea, és evident
que Galceran i Belbel han jugat amb habilitat les seves cartes, i El
Crèdit és i serà un èxit. Una altra cosa és que perduri en la memòria de la mateixa manera que El mètode Grönholm. Perquè
l’humor, quan busca l’histrionisme i el riure fàcil, funciona per a
una gran part del públic, i el resultat és immediat i gratificant. Però
la ironia, aquest fons de crítica a un sistema econòmic podrit i a unes
relacions humanes degradades, s’evapora pràcticament en sortir de la
funció. Comèdia i èxit assegurats. Això ja ho tenen.