Fa gairebé cinc mesos que és a la cartellera i
continua omplint cada vespre. Els rostres dels espectadors que han anat a veure
El crèdit reflecteixen satisfacció i
un somriure permanent. De tant en tant, també se senten riallades i algun
aplaudiment espontani. Som davant d’una nova comèdia de Jordi Galceran que
sembla voler seguir les passes d’aquell germà gran que va fer història: El mètode Grönholm, així mateix dirigit
per Sergi Belbel.

Tot i no tenir el seu pes argumental ni la
seva intrigant astúcia, Galceran ha sabut trobar aquell punt que enganxa el
públic que ha anat fins a la Villarroel amb la sana voluntat de passar una bona
estona gràcies als tripijocs d’un banquer i un client que li sol·licita un
crèdit. Una situació, doncs, ben actual que l’autor enfila amb bona agulla però que acaba derivant en una mena de caos existencial, un punt surrealista, en què
s’hi barregen alguns dels temes que solen fer més gràcia i obtenir més bona
resposta: el sexe, la relació de parella, els malentesos, les al·lusions
puntuals a personatges o entitats prou conegudes…

Ara bé, també cal dir que, d’aquesta bona
rebuda, en són bàsicament responsables un fenomenal tàndem de “Jordis” –Bosch
i Boixaderas– que ens regala un treball sense fissures, en perfecta sincronia,
fruit de la seva gran professionalitat i de l’enteniment que ambdós mostren a
l’escenari, i sense que la feina de l’un ressalti més que la de l’altre, perquè
l’escotorit dramaturg ha sabut repartir equitativament els corresponents minuts
de glòria.