L’obra té dues parts amb estructura clàssica interna: el plantejament, el nus i el desenllaç. Lineal, doncs. Però, és la primera part la que guanya més punts, quan els dos protagonistes són encara qui són: director i client. I, en conseqüència, es comporten com a tals. La cosa es desmarxa a partir de la segona part i, a manera que l’un i l’altre van perdent el seu perfil inicial, el discurs es va també diluint i es va perdent el seu origen per caure en una trama d’embolic —no pas d’embolics, perquè només n’hi ha un— que per arribar als noranta minuts —amb interrupcions per riures incloses— diria que s’ha hagut d’allargar com un xiclet. Un —que no vol dir tothom— voldria que la primera part tingués continuïtat, que la dialèctica entre prestamista i creditor no s’aprimés sinó que s’engreixés, i que s’esventressin algunes interioritats més sobre els mecanismes que han portat a l’estafa pública consentida oficialment més important del segle.