Podria ser una altra història –una història
més– sobre dones que han de lluitar soles contra un entorn desfavorable. Però
no ho acaba de ser. Potser perquè les cinc germanes que protagonitzen Dansa d’agost tampoc no són unes
germanes més, sinó les Mundy; vitals, alegres, tossudes, incombustibles… i,
malgrat les diferències, profundament unides, estretament agermanades. Potser,
perquè un cop més –la primera vegada va ser al Teatre Lliure el 1993– totes
cinc han aconseguit trobar la “seva” actriu, aquella que serà capaç de mostrar
amb més intensitat els dubtes, les pors i els desitjos més amagats: Mònica
López (Kate); Marta Marco (Maggie), Nora Navas (Agnes), Màrcia Cisteró (Rose),
Carlota Olcina (Chris). O, perquè tot i ser una història més aviat fosca i
miserable, irradia lluminositat i exhala una vitalitat encomanadissa. I, segurament,
perquè, com ja va quedar clar a Translations,
el binomi Brian Friel (autor) – Ferran Utzet (director) sempre saben confluir
en el to i l’espai més apropiats.

Irlanda, la desaparició d’un món, la recerca
de l’amor, l’aïllament o la solitud que sovint comporta viure en un ambient
rural, la força de les convencions, el poder del “què diran”… són alguns dels
subtemes que jeuen rere aquest immens flash
back en què, a través dels records del petit Michael (Albert Triola) d’aleshores,
ens assabentem del dia a dia d’aquestes dones, del seu quefer rutinari i
avorrit, només trencat per les esporàdiques i trasbalsadores visites de
l’adorable engalipador Gerry (Òscar Muñoz) i per la inesperada arribada del
germà Jack (Ramon Vila), que feia de capellà a Uganda.

Utzet, també responsable d’una molt bona
traducció –en què, tal com consta als agraïments, hi ha el sempre encertat
consell de Joan Sellent–, signa la direcció d’un muntatge en què destaca
l’encertadíssima tria i direcció d’actrius –sense que això desmereixi la dels
actors– al qual és fàcil augurar una llarga i exitosa temporada. De moment; una
benvinguda pròrroga fins al 8 de maig.