A vegades parlem dels llocs comuns i dels clixés com una
cosa negativa. I estic convençut que la majoria de cops el problema de que una
història o una obra de teatre no ens agradi no està en el clixé, sinó en la
manera en com està servida.

Quan parlem de les dramatúrgies contemporànies de Brian
Friel de seguida ens venen a cap paisatges emboirats, llums tènues, so de
violí, fusta tacada de Guinness tèbia, botes enfangades, personatges reprimits,
somnis que tots sabem que no es compliran i, sobretot, el magnetisme del relat
oral irlandès. Beneïts clixés quan l’autor té traça per traslladar-los a
escena.

Per tant, entrem a Dansa d’agost predisposats a reconèixer
un cop més aquests elements, aquests llocs comuns que tots ja hem vist desenes
de vegades (en llibres, al cinema o a l’escenari) i que en gaudim perquè
–ailàs– l’habilitat de Friel és extraordinària. Un text com el de Dansa d’agost
és art. Els personatges i les repressives atmosferes de Dancing at Lughnasa (títol
original) són el perfecte punt de partida d’una d’aquelles vetllades teatrals d’alta
volada que l’equip de La Perla 29, conscients del que tenen entre mans, no han pas
desaprofitat.

El precedent a casa nostra venia marcat per la producció que
l’any 1993 es va poder veure amb la companyia del Teatre Lliure. Un text que aleshores venia recentment avalat pels premis Tony i
Olivier i que, més de vint anys després, amb dotzenes de produccions d’aficionats
i fins i tot una versió cinematogràfica al seu haver, ara torna a la cartellera
professional per captivar al públic català de la mateixa manera que ho va fer aleshores.

Estic convençut que el repartiment de les cinc germanes
protagonistes ho deu haver posat a fàcil a Ferran Utzet per dirigir l’espectacle
amb un control absolut dels tempos. Les seves direccions tant de La presa com
de Translations eren sense dubte un excel·lent aval.

A Dansa d’Agost les emocions afloren en els petits detalls i
mirades. Emocions que a poc a poc, creixen i esclaten en el moment just, com les ganes de viure que per uns instants es mostren sense pudor en l’escena més emblemàtica de l’obra. Tant
és que la figura omniscient del fill petit, parlant-nos del seu record
personal, ens desvetlli abans d’hora els destins de cada una de les germanes.
Sembla com si Friel es permeti el luxe de fer-nos tot un senyor spoiler abans
de l’entreacte perquè sap que, malgrat això, serà capaç d’incrementar el nostre
interès per les petites, tendres i miserables vides que ens dibuixa amb fina precisió.