El que li passa a l’antic —modern per l’època— aparell de ràdio Marconi, nom de l’inventor, és el que ara els passa a segons quines connexions d’internet. Si allà fallava l’antena, penjada d’una figuera, o la vàlvula amagada dins la tapa de fullola-cartró, aquí falla la velocitat en megues o el coure, si l’han pispat. Són dues èpoques diferents, la dels anys trenta del segle passat i les d’ara. Però no tant allunyades si es fan algunes comparacions. El neguit i l’estrés per aconseguir escoltar, ni que sigui amb dificultats, una cançó radiada i de moda d’aleshores és el neguit o l’estrés d’ara per trobar cobertura amb el mòbil i dominar el món. El neguit o l’estrés per anar al ball de la collita d’aleshores és el neguit o l’estrés per ser a tot arreu al mateix temps d’ara. Els temps no han canviat tant, doncs. I l’autor d’aquesta «Dansa d’agost», considerat el txèkhov irlandès, sap que, en fer memòria històrica de la seva gent, situada al llogarret de Baly Beg, no recula al passat sinó que remou les consciències del present. (…)

Probablement Brian Friel no es podia imaginar que el punt fort de la seva obra serien precisament les sis germanes —no pas tres, com diria el seu mestre inspirador— més que la història que hi ha de fons, la del germà gran, Jack, el missioner que torna de l’Àfrica amb una noció diferent de les creences, i que s’encarrega de recuperar, uns anys després, el més petit de la família, quan ja s’ha fet gran, Michael, una criatura de set anys a l’any 1936, “fill de l’amor” d’una de les germanes, Chris —una manera subtil d’evitar el terme “mare soltera” de l’època—, i d’un pare absent, en Gerry, que visita molt de tant en tant la granja de les germanes Mundy, i que promet una bicicleta al seu fill, que viu embolcallat en un núvol de fantasia, que se sap treure la imaginació de la màniga i que encaterina veladament una altra de les germanes, l’Agnes, tot i que promet casar-se amb la Chris ni que estigui a punt d’enrolar-se amb les brigades internacionals per anar a combatre el feixisme a la guerra d’Espanya. (…)

Com en una dansa de debò, en aquesta «Dansa d’agost» els vuit intèrprets tenen tots el seu compàs escrupolosament marcat. Al pròleg i l’epileg de Michael, amb un eficaç Albert Triola a l’hora de fer el salt sense que trontolli entre la infància i la maduresa, hi ha també les intervencions de l’oncle Jack, un camaleònic Ramon Vila que evoluciona des del seu desvarieig inicial fins a l’èxtasi que protagonitza quan rememora una de les cerimònies de la tribu ugandesa que li va empeltar una altra manera d’acostar-se a la religió. Entre ells dos, el visionari Gerry, el pare de la criatura, és interpretat per Òscar Muñoz, que equilibra el seu joc entre haver-se desentès de la criatura, el rebuig que té d’alguna de les germanes que no el volen veure per la granja, la passió encara iniciàtica per Chris i el flirteig amb la germana Agnes. (…)

«Dansa d’agost» és una obra per paladejar, deixar-se portar, seguir la remor de música cèltica de fons, escoltar i veure un a un cadascun dels personatges, posar-se, si cal, en la seva pell, i no perdre de vista cada gest, cada mirada, cada silenci o cada frase inacabada perquè l’obra amaga en allò que no es diu el misteri de la capacitat que té de captivar durant més de dues hores i mitja els espectadors.