Espai central als baixos de la Biblioteca de Catalunya. Al mig, la cuina i sala d’estar i el jardí immediat d’aquesta olla a pressió que ha esdevingut la casa de les germanes Mundy que recrea Brian Friel. No són tres com Txèkhov, però traspuen la mateixa sensació d’aquest semblar que no passa res, fora del temps, mentre espunten secretes passions, amagades dèries, íntimes rebel·lions en un món rural, encara sotmès al ferri control catòlic, un ermàs de vida adobat de crueltat i hipocresia. Són cinc germanes, com les que pateixen la fèrula tirànica de la mare Bernarda Alba. La picada d’ullet a Lorca comença per l’època de l’acció: agost de 1936, quan el poeta andalús va ser vilment afusellat pel feixisme, un crim de lesa humanitat que, com tots els comesos pel franquisme, resta impune, com impunes resten tants pederastes de l’església irlandesa que amb una mà brandaven el penó d’una moral intransigent i amb l’altra sotmetien els infants a les seves perversions. La complicitat de Friel amb Lorca segueix amb la represa de conflictes similars: l’ofec vital que amara la casa, l’esclavatge al que diran i a les convencions, dues germanes enamorades del mateix home… Dansa d’agost atrapa en la seva enxubada trama gràcies al repòquer d’actrius que la protagonitzen, totes conciten una força tel·lúrica que arrossega l’espectador en el llarg recorregut de l’obra. Com si no passés res, però fent emergir la intensitat de les emocions, dels afanys i de les frustracions. Un treball molt recomanable.