L’estiu de 1936 -la
data no és casual, sinó altament referencial- va representar l’inici de la fi
d’algunes coses. A un petit poble irlandès del comptat de Donegal, en la lluna
plena d’agost, un nen de set anys va conèixer el seu pare; algú va veure en una
esquerda una mena de nefast presagi i s’esfumaren la innocència, l’alegria,
l’esperança… o tot plegat. Brian Frield va escriure aquesta “història
irlandesa” recuperant històries i anècdotes de la seva pròpia família i
convertint-la en tot un conte que es mou entre el mite i el relat històric. Res
més adient per a un relat d’aquestes proporcions que la “representació
teatral”.  Frield ens situa un drama
familiar en el context prou precís del poble de ficció Ballybeg a l’agost del
36; les seves al·lusions i referències constants a diversos universos mítics,
però, acaben per donar una dimensió tràgica als fets. La forma del relat és la
d’un immens flashback en primera persona en que el personatge de Michael Evans és
l’alter ego de l’autor madur retornant a la casa familiar. No és el cas de
desentrellar la complexa xarxa de relacions que teixeix Frield entre el món
celta precristià, el catolicisme enfrontat al anglicanisme, les creences
animistes ugandeses importades pel pare Jack i les idees revolucionaries que
travessen l’Europa del primer terç del segle XX, a més de les clares al·lusions
a personatges emblemàtics de la història del teatre. La condensació de
referents de tot tipus nodreix l’aspecte més literari de l’espectacle, però
allò que fa de Dansa d’agost (Dancing at Lughnasa, 1990) un brollador
d’emocions és troba en l’intens i delicat treball de Ferran Utzet i el seu
equip. D’Utzet és el prodigi d’agermanar actrius i actors de trajectòries tan
diferents. Comptant, això sí, amb la professionalitat de tot l’elenc, Utzet els
ha endinsat en el món Frield per fer-los ballar una extraordinària coreografia
de més de dues hores al so de la música de les seves pròpies paraules i alguns “sorolls”
externs més o menys musicals. En interpretar la gran dansa ritual de tornar al
present allò que tal vegada esdevingué, actors i actrius estenen la seva pròpia
xarxa de complicitats que ens captiva. Són cinc dones que ballen al voltant del
seu germà: l’heroi missioner retornat d’Uganda per motius poc clars. Ramon Vila
és el Pare Jack, el capellà “desorientat”; cansat i malalt, esdevé la figura
clau de les escenes més oníriques en les que fa surar una fantasmagòrica
lucidesa. Cinc dones per criar un nen
fruit d’una relació fora del matrimoni: el narrador/invocador dels
esperits de la seva família, Albert Triola, ens situa, ens explica i, tot fent
girar una baldufa -sense esgarips ni ganyotes-, torna als seus set anys, a l’estiu
de 1936. Cinc ballarines per un sol ballador… (cinc eren les filles de
Bernarda Alba i La Poncia advertia de “la fuerza de un hombre entre mujeres solas”),
en Gerry Evans és un poca-solta encisador, en la pell d’Òscar Muñoz esdevé el
ballarí que posa ales als peus de les germanes. Rose, Kate, Maggie, Agnes i
Chris o Màrcia Cisteró, Mònica Lòpez, Marta Marco, Nora Navas i Carlota Olcina,
tan diferents i tant germanes, tan al servei les unes de les altres que es fa
estrany no recordar-les juntes en cap repartiment. Les cinc germanes Mundy
ballen juntes i per separat allò que els toca ballar i les cinc ho fan de forma
que l’aire que mouen les seves faldilles o un bri dels seus cabells transmet
emoció. Ballen en un espai convencional, una escenografia de caire naturalista
que els actors aniran re-significant en els seus desenvolupaments i trencant
els murs invisibles que crearen a l’inici -o potser només eren una il·lusió
òptica dels espectadors?. Una mena de il·lusionisme teatral subtil per ampliar
l’horitzó costumista que sembla assentar-se a l’inici. Això no és fer trampa
sinó embarcar-nos en la màgia que desprèn el relat fins deixar-nos portar pel
ritual màgic que es celebra a la Biblioteca de Catalunya. Un ritual que ens
mena a voler abraçar a cada una de les seves oficiants per dir-les-hi a cau d’orella,
germana.