Dansa d’agost

Podria ser una altra història –una història més– sobre dones que han de lluitar soles contra un entorn desfavorable. Però no ho acaba de ser. Potser perquè les cinc germanes que protagonitzen Dansa d’agost tampoc no són unes germanes més, sinó les Mundy; vitals, alegres, tossudes, incombustibles... i, malgrat les diferències, profundament unides, estretament agermanades. Potser, perquè un cop més –la primera vegada va ser al Teatre Lliure el 1993– totes cinc han aconseguit trobar la “seva” actriu, aquella que serà capaç de mostrar amb més intensitat els dubtes, les pors i els desitjos més amagats: Mònica López (Kate); Marta Marco (Maggie), Nora Navas (Agnes), Màrcia Cisteró (Rose), Carlota Olcina (Chris). O, perquè tot i ser una història més aviat fosca i miserable, irradia lluminositat i exhala una vitalitat encomanadissa. I, segurament, perquè, com ja va quedar clar a Translations, el binomi Brian Friel (autor) – Ferran Utzet (director) sempre saben confluir en el to i l’espai més apropiats. Irlanda, la desaparició d’un món, la recerca de l’amor, l’aïllament o la solitud que sovint comporta viure en un ambient rural, la força de les convencions, el poder del “què diran”… són alguns dels subtemes que jeuen rere aquest immens flash back en què, a través dels records del petit Michael (Albert Triola) d’aleshores, ens assabentem del dia a dia d’aquestes dones, del seu quefer rutinari i avorrit, només trencat per les esporàdiques i trasbalsadores visites de l’adorable engalipador Gerry (Òscar Muñoz) i per la inesperada arribada del germà Jack (Ramon Vila), que feia de capellà a Uganda. Utzet, també responsable d’una molt bona traducció –en què, tal com consta als agraïments, hi ha el sempre encertat consell de Joan Sellent–, signa la direcció d’un muntatge en què destaca l’encertadíssima tria i direcció d’actrius –sense que això desmereixi la dels actors– al qual és fàcil augurar una llarga i exitosa temporada. De moment; una benvinguda pròrroga fins al 8 de maig.

L’estiu de 1936 -la data no és casual, sinó altament referencial- va representar l’inici de la fi d’algunes coses. A un petit poble irlandès del comptat de Donegal, en la lluna plena d’agost, un nen de set anys va conèixer el seu pare; algú va veure en una esquerda una mena de nefast presagi i s’esfumaren la innocència, l’alegria, l’esperança... o tot plegat. Brian Frield va escriure aquesta “història irlandesa” recuperant històries i anècdotes de la seva pròpia família i convertint-la en tot un conte que es mou entre el mite i el relat històric. Res més adient per a un relat d’aquestes proporcions que la “representació teatral”.  Frield ens situa un drama familiar en el context prou precís del poble de ficció Ballybeg a l’agost del 36; les seves al·lusions i referències constants a diversos universos mítics, però, acaben per donar una dimensió tràgica als fets. La forma del relat és la d’un immens flashback en primera persona en que el personatge de Michael Evans és l’alter ego de l’autor madur retornant a la casa familiar. No és el cas de desentrellar la complexa xarxa de relacions que teixeix Frield entre el món celta precristià, el catolicisme enfrontat al anglicanisme, les creences animistes ugandeses importades pel pare Jack i les idees revolucionaries que travessen l’Europa del primer terç del segle XX, a més de les clares al·lusions a personatges emblemàtics de la història del teatre. La condensació de referents de tot tipus nodreix l’aspecte més literari de l’espectacle, però allò que fa de Dansa d’agost (Dancing at Lughnasa, 1990) un brollador d’emocions és troba en l’intens i delicat treball de Ferran Utzet i el seu equip. D’Utzet és el prodigi d’agermanar actrius i actors de trajectòries tan diferents. Comptant, això sí, amb la professionalitat de tot l’elenc, Utzet els ha endinsat en el món Frield per fer-los ballar una extraordinària coreografia de més de dues hores al so de la música de les seves pròpies paraules i alguns “sorolls” externs més o menys musicals. En interpretar la gran dansa ritual de tornar al present allò que tal vegada esdevingué, actors i actrius estenen la seva pròpia xarxa de complicitats que ens captiva. Són cinc dones que ballen al voltant del seu germà: l’heroi missioner retornat d’Uganda per motius poc clars. Ramon Vila és el Pare Jack, el capellà “desorientat”; cansat i malalt, esdevé la figura clau de les escenes més oníriques en les que fa surar una fantasmagòrica lucidesa. Cinc dones per criar un nen fruit d’una relació fora del matrimoni: el narrador/invocador dels esperits de la seva família, Albert Triola, ens situa, ens explica i, tot fent girar una baldufa -sense esgarips ni ganyotes-, torna als seus set anys, a l’estiu de 1936. Cinc ballarines per un sol ballador... (cinc eren les filles de Bernarda Alba i La Poncia advertia de “la fuerza de un hombre entre mujeres solas”), en Gerry Evans és un poca-solta encisador, en la pell d’Òscar Muñoz esdevé el ballarí que posa ales als peus de les germanes. Rose, Kate, Maggie, Agnes i Chris o Màrcia Cisteró, Mònica Lòpez, Marta Marco, Nora Navas i Carlota Olcina, tan diferents i tant germanes, tan al servei les unes de les altres que es fa estrany no recordar-les juntes en cap repartiment. Les cinc germanes Mundy ballen juntes i per separat allò que els toca ballar i les cinc ho fan de forma que l’aire que mouen les seves faldilles o un bri dels seus cabells transmet emoció. Ballen en un espai convencional, una escenografia de caire naturalista que els actors aniran re-significant en els seus desenvolupaments i trencant els murs invisibles que crearen a l’inici -o potser només eren una il·lusió òptica dels espectadors?. Una mena de il·lusionisme teatral subtil per ampliar l’horitzó costumista que sembla assentar-se a l’inici. Això no és fer trampa sinó embarcar-nos en la màgia que desprèn el relat fins deixar-nos portar pel ritual màgic que es celebra a la Biblioteca de Catalunya. Un ritual que ens mena a voler abraçar a cada una de les seves oficiants per dir-les-hi a cau d’orella, germana. 

Com que passa tan poques vegades que un muntatge teatral ens faci sentir tan a prop del que suposa viure, amb el seu aiguabarreig d’alegria i tristesa, on el petit és immens i l’immens és una cosa tan petita com el senzill i dolorós fet de viure, us animo a deixar-vos portar per aquesta meravellosa Dansa d’agost de Brian Friel, que ha dirigit en Ferran Utzet amb la companyia de La perla 29, al teatre de la Biblioteca de Catalunya. Podria dir-vos-en moltes coses més, abundar en la memòria del profund; però per una vegada deixem que la delicadesa de les emocions figurin realitats privades. A més, els paisatges íntims dels escriptors no necessiten cap tipus de racionalització.Joaquim Armengol

Esta obra es un viaje a un mundo femenino recordado por un niño. Un mundo de recuerdos, donde se superponen los tiempos vitales y de narración y donde los personajes dejan de ser ilusiones idealizadas para enfrentar un destino en muchos casos de una dolorosa invisibilidad. Se habla de mujeres comunes, en un mundo donde no tienen muchas opciones y donde sus propios medios económicos, intelectuales y laborales no les bastan para asegurar una vida más o menos estable.Estas mujeres viven en una sociedad donde las promesas no se cumplen, la guerra se huele en el aire y las opciones de superviviencia se ven amenazadas por fábricas y grandes compañías. Hermanas solidarias, cuyo núcleo familiar está basado en una relación extraña con la realidad y las ilusiones. Con un muy buen reparto y una producción tan bella como cuidadosa de los detalles, este montaje se muestra como un acierto de dirección. Desde las imaginativas llamadas para apagar los móviles, hasta el recordatorio de escenas ya vistas al final, este  trabajo puede presumir sobre todo de coherencia, tanto teatral como con la postura que la propia compañía teatral La perla 29 plantea: el teatro de ideas, centrado en el actor y que sea cercano y artesanal.Quizá el único defecto que podemos ver en este trabajo es el hecho de que es una propuesta sumamente convencional y poco cuestionante, pero es una excelente opción para pasar una buena noche de teatro. 

Funciona a laperfecció el binomi Ferran Utzet- Brian  Friel (de qui celebrem encara el Traduccions- translations, de fa un parell d'anys també a la Biblioteca de Catalunya). Tot i que potser la proposta actual no generi la controvèrsia de la proposta anterior (en unes contradiccions que rebotaven en la realitat política i social catalana, sorprenentment), la posada en escena actual és igualment de preciosa amb una construcció dels personatges de matís (de les cinc germanes, una a una, per treure's el barret, i també excel·lent de la resta del repartiment). Sovint relacionem la dramatúrgia irlandesa amb la seva oralitat: la capacitat que un personatge expliqui una història que atrapa els companys d'escena i tot el públic. No és el cas d'aquesta deliciosa Dansa d'agost. Utzet ha exprimit les mirades i els silencis de la primera part per fer un desplegament de les fragilitats petites i insalvables de les cinc germanes. La segona part, que es presenta ràpida com un tret, se centra més en el desenvolupament melodramàtic, en el desenllaç que, avui, sona menys interessant, tot i que manté una calidesa notable. Els actors són tot entrega i el públic els disfruta. Tot i que aparentment, pugui haver enys empatia amb els personatges masculins, al final, te'ls enduries tots a casa i els convidaries a fer realitat els seus somnis, a trencar els límits estèrils de la moral, d'una religió castrant, mal entesa. A aprendre'n tots plegats dels límits que un s'autoimposa per por al què diran els veïns d'una petita i asfixiant comunitat de veïns.

El que li passa a l'antic —modern per l'època— aparell de ràdio Marconi, nom de l'inventor, és el que ara els passa a segons quines connexions d'internet. Si allà fallava l'antena, penjada d'una figuera, o la vàlvula amagada dins la tapa de fullola-cartró, aquí falla la velocitat en megues o el coure, si l'han pispat. Són dues èpoques diferents, la dels anys trenta del segle passat i les d'ara. Però no tant allunyades si es fan algunes comparacions. El neguit i l'estrés per aconseguir escoltar, ni que sigui amb dificultats, una cançó radiada i de moda d'aleshores és el neguit o l'estrés d'ara per trobar cobertura amb el mòbil i dominar el món. El neguit o l'estrés per anar al ball de la collita d'aleshores és el neguit o l'estrés per ser a tot arreu al mateix temps d'ara. Els temps no han canviat tant, doncs. I l'autor d'aquesta «Dansa d'agost», considerat el txèkhov irlandès, sap que, en fer memòria històrica de la seva gent, situada al llogarret de Baly Beg, no recula al passat sinó que remou les consciències del present. (...)Probablement Brian Friel no es podia imaginar que el punt fort de la seva obra serien precisament les sis germanes —no pas tres, com diria el seu mestre inspirador— més que la història que hi ha de fons, la del germà gran, Jack, el missioner que torna de l'Àfrica amb una noció diferent de les creences, i que s'encarrega de recuperar, uns anys després, el més petit de la família, quan ja s'ha fet gran, Michael, una criatura de set anys a l'any 1936, "fill de l'amor" d'una de les germanes, Chris —una manera subtil d'evitar el terme "mare soltera" de l'època—, i d'un pare absent, en Gerry, que visita molt de tant en tant la granja de les germanes Mundy, i que promet una bicicleta al seu fill, que viu embolcallat en un núvol de fantasia, que se sap treure la imaginació de la màniga i que encaterina veladament una altra de les germanes, l'Agnes, tot i que promet casar-se amb la Chris ni que estigui a punt d'enrolar-se amb les brigades internacionals per anar a combatre el feixisme a la guerra d'Espanya. (...)Com en una dansa de debò, en aquesta «Dansa d'agost» els vuit intèrprets tenen tots el seu compàs escrupolosament marcat. Al pròleg i l'epileg de Michael, amb un eficaç Albert Triola a l'hora de fer el salt sense que trontolli entre la infància i la maduresa, hi ha també les intervencions de l'oncle Jack, un camaleònic Ramon Vila que evoluciona des del seu desvarieig inicial fins a l'èxtasi que protagonitza quan rememora una de les cerimònies de la tribu ugandesa que li va empeltar una altra manera d'acostar-se a la religió. Entre ells dos, el visionari Gerry, el pare de la criatura, és interpretat per Òscar Muñoz, que equilibra el seu joc entre haver-se desentès de la criatura, el rebuig que té d'alguna de les germanes que no el volen veure per la granja, la passió encara iniciàtica per Chris i el flirteig amb la germana Agnes. (...)«Dansa d'agost» és una obra per paladejar, deixar-se portar, seguir la remor de música cèltica de fons, escoltar i veure un a un cadascun dels personatges, posar-se, si cal, en la seva pell, i no perdre de vista cada gest, cada mirada, cada silenci o cada frase inacabada perquè l'obra amaga en allò que no es diu el misteri de la capacitat que té de captivar durant més de dues hores i mitja els espectadors.