Que el teatre de Wajdi Mouawad en va ben ple de talent , d’ambició i
de capacitat per establir un vincle entre els drames que sacsegen la nostra
agitada època i la gran tragèdia grega, és quelcom que sabem des el primer cop
que vam entrar en contacte amb l’autor ( en el meu cas concret, des que va
presentar al Temporada Alta el seu potent muntatge de “Litoral”). Però que
Mouawad és també susceptible de deixar-se arrossegar una mica massa per la seva
ja esmentada ambició i de caure en un excés de transcendència, és quelcom que
se m’acaba de fer evident amb aquest text sens dubte farcit de moments
calculadament intensos, però tocat també d’una desmesura metafòrica  massa plena de simbolismes . Mouawad intenta
establir aquest cop una mena de forçat  vincle entre  la intriga “mainstream”  ( tan propera a  la tensió paranoica i conspirativa que
reflecteix magistralment una sèrie com “ Homeland” , com als no menys
conspiratius entramats argumentals 
farcits de referències als grans noms de l’alta cultura característics
de la literatura de Dan Drown)  i el
“thriller” culte carregat de components reflexius. I el resultat és un
irregular text en què l’autor-  i a
diferència del que passava a “Incendis”, “Litoral” o el monologat “Seuls” que
ell mateix va interpretar al Lliure fa uns mesos- introdueix els referent
tràgics de manera de vegades un xic impostada , i descuida una mica la
construcció dels seus personatges per tal de situar-los no tant com a entitats
vives, sinó com a portaveus del seu discurs. Per sort, Broggi emmascara les
febleses del text gràcies a un muntatge ple de recursos tecnològics
brillantment utilitzats, i de notables interpretacions, començant per les que
ofereixen Eduard Farelo,  una Màrcia
Cisteró que s’està guanyant a pols el seu lloc entre les nostres més grans
actrius.