La proposta de La Perla29 segueix sent un reclam segur. Perquè el treball dels actors és més que notable i la trama que es narra arrossega l’espectador amb un text de Wadji Mouawad que, novament sap casar la bellesa amb la tragèdia. Ja no és només el seu plantejament escènic, la seva manera d’estripar el dolor dels personatges, si no també el mateix discurs que ells estripen. La bellesa, l’Art es pot utilitzar per generar apocalipsi. La destrucció, de fet, és bella (si se li obvia, evidentment, el mal que fa a la Natura i a les persones).

No és una direcció més de Broggi i La Perla29. Hi ha el mateix equip habitual artístic però s’inclou un important treball de video que es projecta a la paret i a les pantalles. Imprescindible? Probablement, aconsellable per poder donar sensació d’ordre en el caos d’aquesta organització secreta que vetlla el món per evitar els atemptats terroristes. En l’obra més teatral de la tetralogia de La sang de les promeses de Mouawad, Broggi ha canvbiat de pas. A Incendis que suggeria molta més imatge i canvis d’espais (de fet es va fer una adaptació al cinema), BNroggi va optar per la nuesa i l’artesania: sorra, un llençol amb fotos comptades, una taula i poc més. En canvi, en l’obra que tot succeeix en un mateix espai, amb una sala de reunions omnipresent, un jardí catàrtic i unes cambres íntimes, opta per refredar el color. Dels vermells i terrossos, es decanta pels blaus i els blancs. El canvi aporta una fredor que s’apropa a la tecnologia però que sembla ser adversa a la poesia. És una provatura valenta i eficaç. Perquè la temperatura èpica la segueixen marcant les interpretacions dels personatges i la fredor lliga amb el món pretesament antissèptic, preventiu, covard. Si en l’obra el nou criptògraf (un Eduard Farelo quue torna a excel·lir amb un personatge que viatja de la inseguretat de nouvingut en un espai aliè a la construcció de complicitats per defensar la seva tesii, que era també la dell seu amic assassinat) reclama que és possible relacionar matemàtica i poesia, ciència i art, en la posada en escena també s’aconsegueix aquest estrany binomi.

Broggi salta de la catifa a la moqueta. De la sorra a la pedra de riu. De l’artesania a la tecnologia. De l’escalf a la fredor. Però res del que proposa de nou no distorsiona la trama, les actituds, els personatges. En tot cas, els hi dóna una sensació de buidor, d’abisme de sensació de caure i desitjar que l’avió finalment topi a terra i s’acabi aquesta incertesa.