Wajdi Mouaward és, sens dubte, un bon
escriptor i un dramaturg talentós. Capaç de teixir històries apassionants i
humanes que, gràcies a les progressives i mesurades dosis d’intriga, emoció,
tendresa o violència, enganxen l’espectador des de la interrogació inicial fins
a la sorpresa i perplexitat finals. A Cels,
última peça de la tetralogia “La sang de les promeses”, ens ho torna a
demostrar. La prova: la Biblioteca plena a vessar un dimarts de mitjan juliol.

Cels ens situa en un espai impersonal, aïllat i tecnificat, on conviuen els
integrants d’una cèl·lula internacional dels serveis secrets destinada a captar
informació per tal de detectar i desarticular grups i atemptats terroristes.
Inesperadament, i quan la missió que els han encarregat està a punt de ser
acomplerta, el desencriptador se suïcida. L’arribada del seu substitut suposarà
no només acarar una apocalíptica amenaça internacional sinó sobretot la part
més fosca de cada un d’ells. Un cop més, la recerca de la pròpia identitat
embullada dins una trama actual i compromesa, amb una forta càrrega política,
característica de l’autor d’origen libanès i nacionalitat canadenca.

Oriol Broggi no s’hi acosta per primer cop,
però, formalment aquest text amb regust de best-seller que pren l’art i la
poesia com a armes –i del qual se n’ha d’assenyalar la bona i no gens fàcil
traducció de Cristina Genebat– és molt diferent del celebrat Incendis, i això fa, per exemple, que la
seva proposta passi per una escenografia més freda i menys simbòlica del que
ens té acostumats, amb un suggeridor component audiovisual i disposada
frontalment, la qual cosa, la qual cosa dificulta la visibilitat i, sobretot,
l’audició del públic situat a la zona més extrema de les grades laterals, per a
qui es fa difícil captar amb claredat la veu dels intèrprets –entre els quals
hi trobem bona part dels “habituals”: Xavier Boada, Ernest Villegas, Xavier
Ricart, Màrcia Cisteró (única i digníssima representant femenina) i l’encertada
incorporació d’Eduard Farelo, protagonista juntament amb Carles Martínez d’una
de les escenes més emotives de l’obra. Uns intèrprets de provada solvència als
quals, però, en altres ocasions hem vist donar més de si.