Cels és una recerca necessària i urgent de la “veritat” servida en
forma de thriller d’espionatge. La
quarta part de la tetralogia La sang des
promesses de Wajdi Mouawad conté tots els elements d’una obra del gènere
emmascarant la primigènia forma teatral de la tragèdia. Si en les tres primeres
obres (Littoral, Incendies,
Forêts), Mouawad es llança a la recerca del passat, a Cels fa una incursió en el futur; un
futur pròxim, quasi immediat. 

Estem en un lloc del que gairebé ningú en sap
res, una mena de búnquer dels serveis d’intel·ligència transnacionals: un dels
nusos d’una gran xarxa. En aquest no-lloc, cinc experts han de trobar la clau
per evitar un atemptat terrorista a escala internacional que s’ha de produir de
forma imminent. Totes són persones altament qualificades de les que, en
principi, gens importa la seva vida privada. El fet és, però, que el criptògraf  Valéry Masson (magistral la interpretació de Carles Martínez enregistrada en un
primer pla tancat de webcam) s’ha suïcidat. El ve a substituir el seu amic i deixeble Clément
Symanovsky (magnífica la progressió d’Eduard Farelo que es presenta com un
personatge gris i pla i que va adquirint color i guanyant profunditat fins la
saturació). A quatre dies d’abandonar la missió, els protagonistes hauran de
continuar en el lloc fins que no siguin capaços de determinar la causa del
suïcidi del company.  Broggi ha
reconvertit la medieval sala de la Biblioteca en un espai asèptic i tecnificat,
envoltat d’un petit jardí habitat només per algunes escultures d’aire clàssic i
uns petits espais “privats” per a quatre dels personatges. En el joc
entre l’espai comú, el jardí compartit i l’espai privat se’ns desvetlla el
drama de cada personatge. Les tensions entre ells esclaten en el
Cap d’Any, condemnats a passar-lo junts. El cap, Blaise Centier (Xavier Boada),
haurà de cedir el seu lideratge al jove enginyer Vicent Le Chef (Ernest Villegas). Malgrat
això, la investigació ha fet un tomb: la causa del suïcidi i l’atemptat
terrorista tenen un nexe clar. 

El passat torna de forma aclaparadora, amb ell -i
en ell- totes les obsessions que configuren l’obra de Maouawad. La teranyina en
la que ens ha atrapat de nou Maouawad és un univers d’eternes constel·lacions.
Viatgem d’una a l’altra a través de les paraules i retrobem els mites i les
icones més preuats. Broggi ens serveix la complexa trama de manera eficaç, molt
ben assistit pel disseny audiovisual de Cisco Isern. Entre ordinadors, projeccions
i gravacions diverses, apareix l’ombra de Medea encarnada en Dolorosa Haché
(esplèndida Màrcia Cisteró en la revelació del seu crim!); l’au Fènix i
l’Esperit Sant es fonen i es fa present la gran tragèdia: la que ha llegit
sense voler creure-la Charlie Eliot Johns (un Xavier Ricart immens  en el seu dolor!). -Tot està escrit!- sembla dir-nos en veu baixa Wajdi Maouawad… La
Perla 29 li fa de potent altaveu.